Localitzacions del conte “Consum propi”

Hi ha un conte d’El que dura un cigarro amb localitzacions concretes i reals. La ruta de Consum Propi (el conte, no el blog), il·lustrada per capítols, per si voleu buscar-hi el personatge:

1. Gòtic, Barcelona.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

2. Pigalle, París.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

3. Testaccio, Roma.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

4. El Alto, La Paz.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

5. Na Macaret, Menorca.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

(Com sempre, les fotos són PRòPies quan no s’apunta font o autoria)

 

 

Primeres vegades (IV): “El que dura un cigarro”

Aquesta vegada seré directe, explícit i estructurat:

1) Es publica el meu primer llibre, El que dura un cigarro. Quinze contes embolcallats per Godall Edicions, amb la cura de la Matilde Martínez (editora), la Tina Vallès (coordinadora editorial), la Mercè Ubach (correctora) i el Xavi Simó (disseny i maquetació): gràcies!

2) Estic content, molt content. És emocionant saber que aquests contes, per fi, es veuran completats amb la lectura (quan cada lector, a la seva manera, acaba realment els contes, fent-se’ls seus), i per molt que quedi “guai” o interessant allò de dir que un escriu per a ell mateix, és mentida: aquests contes van ser escrits per a ser llegits. També estic una mica nerviós, neguitós, expectant, cagat, i altres, però aquests són components residuals del còctel emocional i no els donarem més importància.

3) Si et vols mantenir informat de les novetats amb relació al llibre i descobrir-ne més detalls (allò que en el menú d’un DVD s’anomenaria “extres”), em pots seguir a Twitter i a Instagram, on miraré de ser més immediat i puntual que aquí, al blog, espai que demana (almenys a mi em demana) un punt més de pausa. I si t’animes a capbussar-te en les quinze històries d’El que dura un cigarro, espero que t’agradin i que gaudeixis del bany: no deixis la tovallola gaire lluny, per si de cas.

 

Cigarro
Clica aquí per saber què en diu l’editora i per a accedir a la compra on-line

Mosca nº2 (estiu del 50)

A l’habitació del fons hi té la finestra que dona al celobert. És una finestra de guillotina, de fusta clara. Fa cinc anys que la manté oberta i fixada al primer punt, des del dia que estenia la roba i va sentir la veïna del segon: Ho han dit a la ràdio, cridava, s’ha acabat la guerra a Europa! Ella va deixar anar un somriure mentre intentava desempallegar-se d’aquella mosca apegalosa. Tenia la sensació que rondava per casa des de feia temps, que sempre l’empipaven les mateixes potes i el mateix brunzit. Aquell dia tampoc va aconseguir matar-la ni fer-la sortir, però va decidir deixar la finestra oberta pensant que potser se l’endurien els nous aires que portava la notícia.

Cinc anys oberta, fixada al primer punt, faci fred o calor, vinguin d’on vinguin els aires, i està segura que la mosca encara és la mateixa: cada dia més inflada, més farta i amb les potes més greixoses. Fa temps que no intenta matar-la ni fer-la sortir, l’intimida el posat provocador amb què la mira, com si li pogués llegir la ment, sempre instal·lada en algun racó de la fusta clara del marc. Ja ni tan sols estén la roba al celobert, ara té la sensació que la vigila, que està esperant el moment en què tregui el cap per fer que es desplomi la finestra.

 

guillotina

Nota escrita a mà: un A4 doblegat pel mig esperant damunt el moble del rebedor

Ei guapa, he sortit.

Ho sento, tenia ganes d’avui sopar junts i fer les carxofes, que sinó es faran malbé i és una llàstima llençar verdura de l’hort de mon avi, però és que aquest matí m’he decidit a actualitzar els dies tatxats del calendari i m’he adonat que ja en fa deu (deu!) que no em dutxo. N’estic segur. I m’ha fet pensar. En això suposo que estarem d’acord: no és normal, està clar que em passa alguna cosa, no és una d’aquelles “parres meves”, no em tranquil·litzaràs traient-li ferro amb una de les teves explicacions senzilles, dient que “es pot entendre, treballant a casa i des que la Burxa ja no t’obliga a sortir dues vegades al dia per treure-la a passejar…”. Diràs el que vulguis, però és preocupant, i no tant pel fet de no dutxar-me com pel de (no)fer-ho inconscientment. Tampoc crec que m’embruti massa: del sofà al llit, del llit a la cadira del despatx, i de la cadira del despatx al sofà no hi deu haver massa merda per agafar (la pols dels llibres com a màxim, però tinc costum de bufar-los sempre abans de començar, apartant-me’ls del cos amb els braços estirats i els ulls tancats perquè no m’agafi aquella picor maleïda als ulls). Però això és igual, deu dies, segueix sense ser normal (tinc molts defectes, però marrano no ho he estat mai).

Suposo que també et dec una disculpa per haver anat brut tots aquests dies, però imagino que tu tampoc te n’has adonat, almenys no recordo que me n’hagis dit res. Si fa deu dies que no em dutxo és que portem almenys deu dies sense follar, perquè marrano no sóc i quan follo suo (o això em sembla recordar). Això també m’ha fet pensar, i encara que ja faci un temps que no tenim el ritme d’abans, m’he començat a enredar i enredar i m’ha passat pel cap una idea desconcertant: i si porto massa dies desconnectat? I si tens raó amb retreure’m les “meves vacances ontològiques” perquè “ara ja me les agafo massa sovint i són massa llargues”? M’he espantat una mica (res greu, no pateixis) i he sortit de seguida a la galeria per obrir el cubell de la roba bruta: teva, només hi havia una brusa, unes calces i dos parells de mitjons; al fons, tot blanc. Quan ho he olorat, i això que m’he apropat cada peça de roba tot el que he pogut al nas (i que al curset aquell de vins on em vas portar, alguna cosa, per molt que te’n fotis, devia aprendre) no he aconseguit treure’n l’aigua clara. He seguit donant-hi tombs i més tombs una bona estona (he arribat a considerar molt seriosament la possibilitat de que haguessis marxat, imagina’t… hehe), però al final he fet el que tu sempre em dius (espero que te’n sentis orgullosa): relaxar-me i deixar-me estar de paranoies.

Res, guapa, perdona pel rotllo, fes la teva per sopar i no m’esperis desperta. M’anirà bé prendre l’aire i potser m’arribo fins al bar. Necessito pensar una mica (són deu dies, eh, no és una de les meves parres, suposo que hi estaràs d’acord, no és normal), potser així aconsegueixo aclarir-me i decidir si té cap sentit tornar.

Petons.

robaestesa.JPG

Hot5: música per escriure (IV)

5 TEMES PER A CONDUIR (el literal és opcional) EL PERSONATGE A FER ALLÒ QUE NO ES CREU CAPAÇ DE FER (quan sap que li pot sortir francament malament)


1. These boots are made for walkin’ – NANCY SINATRA

Aquest Hot5, com l’escena que el reclama, és bàsicament un tema d’actitud: envies el personatge de cap als lleons i caldrà justificar que no se’n desdigui, dibuixant molt bé el “com” afronta el repte. I és aquí, en el “com”, on apareixen diverses opcions.

La lògica d’aquesta primera opció manaria, més que la conducció d’un vehicle, un recorregut a peu com el de la prostituta vietnamita de Kubrick, que també serviria inicialment com a referència actitudinal per al personatge: es tracta d’espolsar-se irreflexivament qualsevol inseguretat i complex (una mena de deconstrucció gratuïta del jo fins a la possibilitat pura, ben il·lustrada en la línia descendent i solitària de baix), i de començar a avançar sense mirar enrere, deixant-se portar de forma inconscient per la brillantor de la pandereta i l’estratègia sumatòria de vents (més presents i enèrgics a cada nova estrofa), fins fer cap a l’objectiu sense altre remei que enfrontar-se al destí cavalcant a llom de la melodia final.

El tema compta amb infinites versions (deixeu-me destacar l’adaptació stomping-skinhead reggae dels Symarip), però cap d’elles acompanyada d’una coreografia tan absolutament genial com la de la Nancy i companyia (si algú pilla el tema de les banderetes vermelles que informi, si us plau).


2. Side to side – BLACKALICIOUS

La primera aparició 100% rapera en un Hot5 (pot generar dubtes en relació a la compatibilitat escoltar-escriure per l’alta concentració de paraules, però es tracta de trobar la via correcta d’administració) arriba de la mà de Blackalicious, duet nordamericà de Sacramento aparegut a principis dels noranta en l’escena alternativa de la costa oest. Amb una base rítmica que es limita gairebé exclusivament a les negres (les del dibuixet amb la boleta, no les tecles), aquest tema ens pot oferir la constància necessària per a impulsar el personatge, encara que de bones a primeres no ho vegi gens clar.

Ara bé, aquesta proposta ens pot oferir una actitud ben diferenciada de l’anterior: en aquest cas no es tracta de fer avançar el personatge sense pensar, sinó d’obligar-lo a entaular des del més absolut realisme un desafiament conscient al seu jo, per anar trobant, a mesura que avança i aferrant-se al puntet d’optimisme “trompetil”, els motius suficients per creure en ell mateix i les seves possibilitats d’èxit (per ínfimes que siguin).


3. Freezing up orange street – PRINCE BUSTER

Aquesta és l’opció més ambiciosa d’aquest Hot5, perquè es tracta de convèncer el personatge que s’ha de dirigir al repte immers en una atmosfera plena de calma, confiança, optimisme i vitalitat. La recepta és alimentar-lo d’aquest caminar fenomenal que aporta el groove sincopat a la jamaicana i del divertit diàleg hammond-saxo, però no seria una mala idea condimentar-ho també amb una mica de producte nacional. Si l’estratègia no dóna fruits amb la instrumental, es pot provar també amb la versió del mateix riddim cantada pel propi Prince Buster.

Cecil Bustamante Campbell aka Prince Buster va fer els primers passos en el negoci musical de la Jamaica dels seixanta com a “segurata” en els soundsystems explotant les seves habilitats com a boxejador (posteriorment va traspassar algun dels seus mètodes poc amigables a la seva tasca de productor musical), per després convertir-se en un dels pioners de l’ska i el rocksteady com a cantant i productor. Sense ell no s’entendria l’exportació d’aquests estils a la Gran Bretanya ni, en conseqüència, l’aparició de l’era 2Tone (d’aquí els freqüents homenatges dels britànics Madness, prenent el seu nom d’un dels seus temes més coneguts, o dedicant la seva primera composició a The Prince).


4. Close to me – THE CURE

En cas d’elegir aquesta opció, sí que recomano situar el personatge al volant d’un vehicle. Crec que és la millor manera d’endinsar-lo en el clima que proposa aquest tema, on es barregen les dues cares de The Cure: sota l’aparença de positivitat que transmeten els claps, els arranjaments de teclat (pinta al vídeo) i veu, i els vents que es van afegint a la voràgine, s’amaga la claustrofòbia i angoixa que sempre envolta la veu de Robert Smith i que fa que jo (profà en el gènere) segueixi pensant que ningú podrà sonar mai com sona The Cure.

Suposo que l’actitud del personatge en aquest cas pot resultar molt atractiva (per allò d’arrodonir-lo, ampliar el seu arc intern, i bla bla bla): podria dirigir-se al seu pathos sota una aparença de confiança i optimisme semblant a la d’algun cas anterior, però en el fons plenament conscient de que està condemnat a un fracàs inapel·lable que (qui sap) potser el podria portar a accelerar i estampar-se voluntàriament contra un arbre (temptació a lo Seymour Glass) abans d’arribar.


5. Nihilism – RANCID

I si la proposta anterior partia (almenys inicalment, o això diuen els experts) del post-punk, aquesta ho fa del moviment punk americà més actual dels noranta (per molt que el confrontem amb les propostes anteriors, l’adjectiu caduca molt ràpid). Per als més puristes a vegades considerats poc autèntics, filoadolescents o massa propensos a les melodies comercials i els excessos en la imatge d’etiqueta (potser amb part de raó, potser no), Rancid i el seu líder Tim Armstrong no són només uns dels principals abanderats d’aquesta escena, sinó també un dels seus principals dinamitzadors a través del segell Hellcat Records.

Pel que fa a l’escena (la nostra, la del personatge), resultaria un pèl redundant enrotllar-s’hi massa. El títol ja apunta clarament cap al mateix lloc on apunten les guitarres distorsionades, la línia hiperactiva de baix i els cors “ahooliganats”: la conducció del personatge (també tiraria de literalitat en aquest cas) a la cita que li has preparat amb el conflicte, partirà d’una elevada (i fins i tot gustosa) consciència del fracàs i acabarà essent més autodestructiva —i en conseqüència despreocupada— que cap de les anteriors.


NOTES:

  • Si Blackalicious no et convenç, pots buscar una alternativa en l’Oh shit de The Pharcyde, que fins on jo sé vindrien a formar part de la mateixa escena (almenys a mi m’arriben de la mateixa font: thanks Joe!).
  • L’alternativa a Prince Buster ens la brinda el seu deixeble britànic (autèntic rei del reggae en aquesta illa), a qui l’uneixen música i històries paral·leles: amb el to que gasta Judge Dread a Big seven, fins i tot podries enviar al personatge a la mort amb una rialla dibuixada a la cara.
  • Si la línia que creus que et pot funcionar és la de The Cure, però necessites més ombres (o que aquestes siguin més clares), pots recórrer a la mítica Love will tear us apart de Joy Division.
  • Si creus que en aquest Hot5 les alternatives són millors que les primeres opcions, i que la proposta global és massa eclèctica i variada, em sap greu: no ho reconeixeré mai, però podríem arribar a estar d’acord.

El que ha de fer un autor no és tendir a comunicar uns sentiments, sinó sentir que el posseeixen, sentir el desig de desfer-se’n, escriure i alliberar-se’n. Aleshores, potser les idees i els sentiments se sedimentaran en el text, i tornaran a sorgir quan uns altres ulls comprensius s’aferrin a les mateixes línies”

[Liudmila Petruixévskaia, citada per Xènia Dyakonova al pròleg de Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre. Històries d’amor]

Primeres vegades (III)

—Aquesta és especial.

—Pots comptar, sempre dius el mateix.

—Que no, que aquesta ho és.

—I per què, si es pot saber?

—Doncs perquè és la primera vegada que em publiquen alguna cosa, ja sé que només és un conte, però deu voler dir que a l’Escola els va semblar prou bò, no? Estarà imprès, tinta, paper, llibre, qui vulgui podrà llegir un conte meu i no només aquesta merdeta d’experiments que penjo aquí: que fa il·lusió, ves.

—La il·lusió és per als il·lusos.

—Mira, deixa-ho estar, no sé perquè parlo amb tu si tampoc tens cap intenció d’anar-hi.

—Anar on?

—A la paradeta de l’Escola, per Sant Jordi, a comprar el llibre… és igual, tu t’ho perds, de fet crec que t’agradaria el conte: en certa manera parla de tu.

—Ah, no… no pensis que no sé què intentes… ara t’he de preguntar de què va, no?

—Va sobre els contes.

—Un conte sobre els contes: mooolt especial. Doncs jo crec que seria més especial si fos l’última vegada que et publiquen alguna cosa i no la primera. O encara millor: si fos la primera i l’última.

—Vés a la merda.

 

Coberta_Iceberg_2016_baixa
Publicació de “Cinquè segona” a Iceberg – Antologia de contes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, 2016

“Gotelé”

Com pot haver arribat a aquest punt? Si a ell ni tan sols el molestava, va ser idea d’ella, de la Mireia, horrorós va dir quan el va veure, o horrible, no ho recorda. A ell tal cual ja li estava bé, però li va fer prometre que el traurien, que el taparien, condició indispensable per agafar el pis: el gotelé va fora. Però després anaven justos de pasta i no trobaven el moment, sobretot ell: vols dir que toca, ara? I si ens esperem uns mesos? Fins que va acabar marxant ella abans que el gotelé. I encara ara, quan té aquesta sensació de no poder-se moure, de no poder respirar, la culpa a ella per haver-li posat la idea al cap de bon començament. Però qui li manava enredar-s’hi quan la Mireia ja l’havia deixat? Per què de sobte sí que veia com de gruixudes eren realment les burxes? Em maten la llum, li va dir al guixaire (el que deia sempre la Mireia). I ara, quina llum té? Reconèixer que es va deixar portar per la merda de moment que passava, això és el que hauria d’haver fet, però no, ell es repetia una vegada i una altra que havia sigut una bona decisió: Òstia era avui que venies per començar? I es va quedar mirant les parets del passadís, amb les fotos penjades (d’ell i la Mireia, d’ella i el seu gos, d’ell i el gos d’ella) i el quadre que li havia regalat la Mireia pel seu aniversari. I després es va mirar els sacs als peus del guixaire. Saps què? Tapa, li va dir. N’està segur? Serà més guix, més temps, més pasta. Tapa, tu tapa. Doncs et semblarà una tonteria, però m’ha anat de puta mare, amb això del guix he superat la ruptura molt millor que altres vegades. És veritat, es va refer ràpid i de seguida va conèixer la Laia, i quan ja gairebé tenien la cuina reformada i l’habitació del nadó pintada, va i marxa. Com la Mireia, d’un dia per l’altre, adéu. I aquí va perdre els papers. Va tornar a trucar el guixaire i aquesta vegada li va dir directament: tapa, tot, la cuina nova, els mobles que havia portat la Laia del seu pis, els trastos per l’habitació de la nena. I la resta ja te la pots imaginar. La següent va ser la Maite. I després, la Clara. La quarta, adéu, d’un dia per l’altre. No hi haurà cinquena, perquè ara ningú s’atreveix a entrar, se’l miren com a un psicòpata només obrir la porta i veure aquest laberint estret i fosc. Li matava la llum, deia. I ara s’ha de posar de perfil per poder caminar per casa. Tapa, tapa, tu tapa.

Mosca nº1 (estiu del 40)

Surt del poble i enfila el camí. Ja fa més d’un any, des que va acabar la guerra, que el recorre dos cops per setmana. Tot i que les pedres se li escolen dins un calçat molt desgastat, ho fa a bon pas i sense apartar la vista del sender. S’endinsa al cementiri bellugant el braç per foragitar una mosca que li ronda els cabells. Travessa l’espai sembrat de creus de fusta jove i es dirigeix cap al passadís lateral, on ell ja l’està esperant.

Respon al gest de salutació del xarcuter desbotonant-se amb habilitat la brusa negra de màniga llarga i deixant els pits a mercè dels seus ulls. Sense dir res, s’ajeu d’esquena a terra, s’arromanga la faldilla també negra fins a la cintura i s’abaixa les calces fins als turmells. La mosca s’interposa entre el cel i la seva mirada, donant tombs espasmòdics sense sentit. Aconsegueix apartar-la brandant la mà esquerra i fixa la mirada en un núvol solitari. Quan ell se li abalança entre les cames comença a respirar per la boca, de forma lenta i acompassada, per evitar l’olor del seu alè. Interromp el ritme de la respiració amb una ganyota. El recupera.

Aguanta les envestides concentrada en el núvol, que s’entossudeix a no avançar tot i que l’intenta empènyer amb insistència. En veure reaparèixer la mosca voletejant nerviosa davant del núvol, clava les ungles de la mà dreta a terra i tanca l’esquerra envoltant amb força una pedra. Ara l’insecte se li instal·la just sobre la punta del nas. Bufa dirigint l’aire cap amunt, però no aconsegueix que es mogui. Inspira profundament i estreny la pedra amb els dits. Pot veure clarament, en primeríssim pla, com la mosca es planta orgullosa i comença a fregar-se les potes amb delit. Reacciona aixecant la pedra a un pam de terra. La mosca s’atura, la mira, com desafiant-la. Ella li aguanta la mirada mentre amb els dits va llimant la rugositat de la terra enganxada a la pedra. La mosca segueix quieta. Ella espera. El núvol no avança.

Finalment s’escolta el gemec que marca l’últim moviment. La mosca abandona el nas i torna a passejar-se per l’interior del núvol. Ella allibera la pedra i empeny lleument al xarcuter, el suficient perquè ell mateix s’aparti. S’arregla les calces i la faldilla, es reincorpora. Un cop botonada la brusa i mirant-lo a la cara, estén la mà i aixeca les celles. Espera palplantada que s’ajupi amb parsimònia, deixi el cigarro sobre la pedra, agafi de terra un paquet lligat amb cordill d’espart i el situï sobre el seu palmell. El palpa, es gira i sense acomiadar-se comença a desfer el camí, deixant l’insecte enrere i avançant amb convicció: s’ha d’afanyar si vol tenir el dinar preparat quan arribin els nens.