“El que dura un cigarro”: Banda sonora

IMG_20190402_184334

Hi ha contes d’El que dura un cigarro que també sonen. Aquesta llista conté la música que hi apareix, que els fa de banda sonora i que hi dialoga (o els fa l’ullet), d’una o altra manera. De la primera a la tercera, les cançons pertanyen al conte En venda; de la quarta a la 8, a Consum Propi; de la 9 a la 12, a Rita; de la 13 a la 15, a De pèrdues i principis; i de la 16 a la 20, a Respostes (això és per qui vulgui relacionar-les amb els contes, els seus personatges i les seves atmosferes, però també podeu escoltar-la i punt, clar).

20 temes i una hora de música: Espero que la gaudiu!

#5 de 5

…i amb Pati interior, arribem a l’últim: moment d’obrir llums i tornar cap a casa, no sense abans (tot i que això va molt a persones) aguantar el cul a la cadira un parell de minuts més, per veure els crèdits. Seran molt ràpids:

Aquests cinc vídeos són així de bons perquè els han fet la Noemí March i el Josef Baar, amb tot el seu talent, ofici i amor: a l’art i a un servidor (mil gràcies, jo també us estimo).

Rodar-los, però, no hagués estat possible sense l’ajuda d’unes quantes persones que ens han deixat material, o ens han obert les portes de casa seva, o fins i tot ens han confiat una estona els seus millors amics. Són la gent de Zeferino, de 16nou, l’Ernest, la Carol, l’Anna, el Dani, l’Antonio i la Mercè. Moltíssimes gràcies!

Ah! I si t’han agradat els vídeos, no siguis egoista i comparteix-los! Ho pots fer des d’aquí mateix, simplement clicant la icona de l’avió de paper que apareix a la part superior dreta de la pantalla de reproducció: Va, que volin!

Primeres vegades (V): “El que dura un cigarro” a Paper de Vidre

He de confessar (aquest és l’espai per fer-ho) que fa temps, i en diverses ocasions, havia estat a punt d’enviar algun dels meus contes a Paper de Vidre, un gran referent del conte en català, però m’havia fet enrere a l’últim moment, quan afloraven els dubtes i la clàssica por al “no” (algun dia n’hauríem de parlar, tu i jo, d’aquesta por…). Per això em fa una il·lusió immensa que ara s’hi hagi publicat el primer conte de El que dura un cigarro. Si el voleu llegir, passeu per Paper de vidre. I si voleu descobrir més contes i contistes, no us mogueu de Paper de Vidre: valdrà la pena, satisfacció garantida.

Paperdevidre
“El que dura un cigarro” a Paper de Vidre>>

Primeres vegades (IV): “El que dura un cigarro”

Aquesta vegada seré directe, explícit i estructurat:

1) Es publica el meu primer llibre, El que dura un cigarro. Quinze contes embolcallats per Godall Edicions, amb la cura de la Matilde Martínez (editora), la Tina Vallès (coordinadora editorial), la Mercè Ubach (correctora) i el Xavi Simó (disseny i maquetació): gràcies!

2) Estic content, molt content. És emocionant saber que aquests contes, per fi, es veuran completats amb la lectura (quan cada lector, a la seva manera, acaba realment els contes, fent-se’ls seus), i per molt que quedi “guai” o interessant allò de dir que un escriu per a ell mateix, és mentida: aquests contes van ser escrits per a ser llegits. També estic una mica nerviós, neguitós, expectant, cagat, i altres, però aquests són components residuals del còctel emocional i no els donarem més importància.

3) Si et vols mantenir informat de les novetats amb relació al llibre i descobrir-ne més detalls (allò que en el menú d’un DVD s’anomenaria “extres”), em pots seguir a Twitter i a Instagram, on miraré de ser més immediat i puntual que aquí, al blog, espai que demana (almenys a mi em demana) un punt més de pausa. I si t’animes a capbussar-te en les quinze històries d’El que dura un cigarro, espero que t’agradin i que gaudeixis del bany: no deixis la tovallola gaire lluny, per si de cas.

 

Cigarro
Clica aquí per saber què en diu l’editora i per a accedir a la compra on-line

El encontrar [llegint literatura] una verdad por primera vez puede ser muy divertido. Cuando la verdad de alguien es la misma que la tuya y parece que la está contando para ti… eso es fantástico”

Me levanté y salí. Empecé a caminar hacia casa. Así que eso era lo que querían: mentiras. Mentiras maravillosas. Eso es todo lo que necesitaban. La gente era tonta”

[Chinaski/Bukowski a La senda del perdedor]

… i acció?

Ja fa quinze dies que els tinc així: tots dos parats com a estaquirots, cadascun a la seva banda de carrer, respectant les marques enganxades a terra amb dos trossos de cinta en forma de creu i esperant rebre instruccions. Es miren des de les respectives voreres mentre no paren de passar cotxes i perden el contacte visual quan ho fa un camió, una grua o un autobús (força estona si un d’aquests voluminosos coincideix amb el moment en què es posa el semàfor en vermell al cap del carrer).

Tinc el megàfon a la mà, però no em decideixo. Fins aquí (ja ens hem passejat per dues pàgines) tot ha anat prou bé, però ara… Potser és cert que em costa activar els personatges. No puc evitar pensar en el que deia Carver: “Tu no ets els teus personatges, però els teus personatges sí que són tu”. I en el que Adele li diu insistentment a Paul Preston durant la tercera temporada d’In Treatment: “No crec que t’adonis de com n’estàs de paralitzat, permanentment instal·lat en l’immobilisme”.

¿Sóc jo, doncs? ¿O és elecció seva? Podrien passar olímpicament de mi, apropar-se al semàfor, esperar a que es posi verd i trobar-se a la meitat del pas zebra. O travessar corrent entre els cotxes en marxa, frenant-los amb els braços aixecats sense por a provocar algun accident. O fins i tot podrien posar-se més hollywoodiencs saltant espectacularment per damunt d’algun capó. Però no. Segueixen quiets.

A vegades, enmig d’aquesta espera eterna, em fixo en com observen de reüll als extres, a qui tinc ordenat de no aturar-se mai: reprodueixen els mateixos moviments una vegada i una altra, com submergits en un loop irreflexiu, idèntic al dels vehicles que recorren el carrer, donen la volta a l’illa de cases i tornen a passar i tornen a passar i tornen a passar. Potser quan se’ls miren, pensen: ¿Val la pena?

¿I si simplement —tot i ser perfectament conscients del conflicte al qual els he convidat a enfrontar-se— decideixen que no fer és millor que fer per fer? ¿Pot ser bò un conte en el qual, en darrera instància, no passi res? ¿L’omissió és suficient per resoldre’l de manera satisfactòria? ¿Respondre afirmativament a aquesta pregunta no és més que disfressar la incapacitat d’empunyar el megàfon amb el coratge suficient per cridar “i acció!”?

¿És això el que en realitat —tots— estem esperant que algú faci per nosaltres?

i_accio

¿I tu, què vols ser quan siguis gran?

Jo vull conduir un bibliobús. I emportar-me’l al meu poble. I baixar el carrer Sant Antoni a tocs de botzina. I que en sentir-los, tal i com feia amb la sirena del camió del peix o els impactes metàl·lics contra les bombones de butanu, la iaia tregui el cap pel balcó.

Llavors tornarà a la cuina, apagarà el foc, treurà el pot de samfaina del bany maria, es desfarà el davantal i sortirà al carrer agafant de la mà el meu jo petit, que anirà fent saltirons al seu costat fins arribar a la plaça.

El primer que faré quan els vegi entrar serà oferir un conte al meu jo petit. Ell el fullejarà i me’l tornarà dient que vol “més lletra i menys dibuixos”. Deixaré que se’n triï un altre, surti corrent cap a fora, s’assegui al banc del costat de la font i comenci a llegir amb l’avidesa de qui ho té tot per descobrir (i encara no es creu, il·lús, el contrari).

Ella em dirà que tant li fa un llibre o un altre, perquè ella llegeix tot el que li cau a les mans amb aquella avidesa exclusiva de les persones que valoren realment la possibilitat de saber-ne, de qui se sent orgullosa d’haver-se guanyat una oportunitat que ben bé li hagués pogut ser negada. N’hi recomanaré un que m’agradi i l’enganyaré: li diré que l’he escrit jo. Ella farà veure que s’empassa la mentida i se’l guardarà, ben protegit, a la butxaca frontal de la bata, enmig l’olor de les bajoques que haurà collit aquell mateix matí.

Al tornar a casa em prepararà (al jo petit) un pa amb tomaca, amb més tomaca que pa i més embotit que tomaca. Em posarà el plat damunt la taula de la saleta, s’asseurà a la cadireta blava del costat de la llar de foc i començarà a llegir el llibre que sap que no és meu, com si realment ho fos: amb l’avidesa de qui pot gaudir d’una oportunitat que, passi el que passi, ja ens ha estat negada.

I de tant en tant aixecarà el cap i mirarà satisfeta com engullo el berenar. I jo li retornaré la mirada amb un somriure que li avanci com la trobo a faltar: ara que ella ja no hi és, i jo —que vull conduir un bibliobús— m’he fet més gran del que voldria.

iaia