Primeres vegades (V): “El que dura un cigarro” a Paper de Vidre

He de confessar (aquest és l’espai per fer-ho) que fa temps, i en diverses ocasions, havia estat a punt d’enviar algun dels meus contes a Paper de Vidre, un gran referent del conte en català, però m’havia fet enrere a l’últim moment, quan afloraven els dubtes i la clàssica por al “no” (algun dia n’hauríem de parlar, tu i jo, d’aquesta por…). Per això em fa una il·lusió immensa que ara s’hi hagi publicat el primer conte de El que dura un cigarro. Si el voleu llegir, passeu per Paper de vidre. I si voleu descobrir més contes i contistes, no us mogueu de Paper de Vidre: valdrà la pena, satisfacció garantida.

Paperdevidre
“El que dura un cigarro” a Paper de Vidre>>

Mosca nº2 (estiu del 50)

A l’habitació del fons hi té la finestra que dona al celobert. És una finestra de guillotina, de fusta clara. Fa cinc anys que la manté oberta i fixada al primer punt, des del dia que estenia la roba i va sentir la veïna del segon: Ho han dit a la ràdio, cridava, s’ha acabat la guerra a Europa! Ella va deixar anar un somriure mentre intentava desempallegar-se d’aquella mosca apegalosa. Tenia la sensació que rondava per casa des de feia temps, que sempre l’empipaven les mateixes potes i el mateix brunzit. Aquell dia tampoc va aconseguir matar-la ni fer-la sortir, però va decidir deixar la finestra oberta pensant que potser se l’endurien els nous aires que portava la notícia.

Cinc anys oberta, fixada al primer punt, faci fred o calor, vinguin d’on vinguin els aires, i està segura que la mosca encara és la mateixa: cada dia més inflada, més farta i amb les potes més greixoses. Fa temps que no intenta matar-la ni fer-la sortir, l’intimida el posat provocador amb què la mira, com si li pogués llegir la ment, sempre instal·lada en algun racó de la fusta clara del marc. Ja ni tan sols estén la roba al celobert, ara té la sensació que la vigila, que està esperant el moment en què tregui el cap per fer que es desplomi la finestra.

 

guillotina

Nota escrita a mà: un A4 doblegat pel mig esperant damunt el moble del rebedor

Ei guapa, he sortit.

Ho sento, tenia ganes d’avui sopar junts i fer les carxofes, que sinó es faran malbé i és una llàstima llençar verdura de l’hort de mon avi, però és que aquest matí m’he decidit a actualitzar els dies tatxats del calendari i m’he adonat que ja en fa deu (deu!) que no em dutxo. N’estic segur. I m’ha fet pensar. En això suposo que estarem d’acord: no és normal, està clar que em passa alguna cosa, no és una d’aquelles “parres meves”, no em tranquil·litzaràs traient-li ferro amb una de les teves explicacions senzilles, dient que “es pot entendre, treballant a casa i des que la Burxa ja no t’obliga a sortir dues vegades al dia per treure-la a passejar…”. Diràs el que vulguis, però és preocupant, i no tant pel fet de no dutxar-me com pel de (no)fer-ho inconscientment. Tampoc crec que m’embruti massa: del sofà al llit, del llit a la cadira del despatx, i de la cadira del despatx al sofà no hi deu haver massa merda per agafar (la pols dels llibres com a màxim, però tinc costum de bufar-los sempre abans de començar, apartant-me’ls del cos amb els braços estirats i els ulls tancats perquè no m’agafi aquella picor maleïda als ulls). Però això és igual, deu dies, segueix sense ser normal (tinc molts defectes, però marrano no ho he estat mai).

Suposo que també et dec una disculpa per haver anat brut tots aquests dies, però imagino que tu tampoc te n’has adonat, almenys no recordo que me n’hagis dit res. Si fa deu dies que no em dutxo és que portem almenys deu dies sense follar, perquè marrano no sóc i quan follo suo (o això em sembla recordar). Això també m’ha fet pensar, i encara que ja faci un temps que no tenim el ritme d’abans, m’he començat a enredar i enredar i m’ha passat pel cap una idea desconcertant: i si porto massa dies desconnectat? I si tens raó amb retreure’m les “meves vacances ontològiques” perquè “ara ja me les agafo massa sovint i són massa llargues”? M’he espantat una mica (res greu, no pateixis) i he sortit de seguida a la galeria per obrir el cubell de la roba bruta: teva, només hi havia una brusa, unes calces i dos parells de mitjons; al fons, tot blanc. Quan ho he olorat, i això que m’he apropat cada peça de roba tot el que he pogut al nas (i que al curset aquell de vins on em vas portar, alguna cosa, per molt que te’n fotis, devia aprendre) no he aconseguit treure’n l’aigua clara. He seguit donant-hi tombs i més tombs una bona estona (he arribat a considerar molt seriosament la possibilitat de que haguessis marxat, imagina’t… hehe), però al final he fet el que tu sempre em dius (espero que te’n sentis orgullosa): relaxar-me i deixar-me estar de paranoies.

Res, guapa, perdona pel rotllo, fes la teva per sopar i no m’esperis desperta. M’anirà bé prendre l’aire i potser m’arribo fins al bar. Necessito pensar una mica (són deu dies, eh, no és una de les meves parres, suposo que hi estaràs d’acord, no és normal), potser així aconsegueixo aclarir-me i decidir si té cap sentit tornar.

Petons.

robaestesa.JPG

El que ha de fer un autor no és tendir a comunicar uns sentiments, sinó sentir que el posseeixen, sentir el desig de desfer-se’n, escriure i alliberar-se’n. Aleshores, potser les idees i els sentiments se sedimentaran en el text, i tornaran a sorgir quan uns altres ulls comprensius s’aferrin a les mateixes línies”

[Liudmila Petruixévskaia, citada per Xènia Dyakonova al pròleg de Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre. Històries d’amor]

Primeres vegades (III)

—Aquesta és especial.

—Pots comptar, sempre dius el mateix.

—Que no, que aquesta ho és.

—I per què, si es pot saber?

—Doncs perquè és la primera vegada que em publiquen alguna cosa, ja sé que només és un conte, però deu voler dir que a l’Escola els va semblar prou bò, no? Estarà imprès, tinta, paper, llibre, qui vulgui podrà llegir un conte meu i no només aquesta merdeta d’experiments que penjo aquí: que fa il·lusió, ves.

—La il·lusió és per als il·lusos.

—Mira, deixa-ho estar, no sé perquè parlo amb tu si tampoc tens cap intenció d’anar-hi.

—Anar on?

—A la paradeta de l’Escola, per Sant Jordi, a comprar el llibre… és igual, tu t’ho perds, de fet crec que t’agradaria el conte: en certa manera parla de tu.

—Ah, no… no pensis que no sé què intentes… ara t’he de preguntar de què va, no?

—Va sobre els contes.

—Un conte sobre els contes: mooolt especial. Doncs jo crec que seria més especial si fos l’última vegada que et publiquen alguna cosa i no la primera. O encara millor: si fos la primera i l’última.

—Vés a la merda.

 

Coberta_Iceberg_2016_baixa
Publicació de “Cinquè segona” a Iceberg – Antologia de contes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, 2016

“Gotelé”

Com pot haver arribat a aquest punt? Si a ell ni tan sols el molestava, va ser idea d’ella, de la Mireia, horrorós va dir quan el va veure, o horrible, no ho recorda. A ell tal cual ja li estava bé, però li va fer prometre que el traurien, que el taparien, condició indispensable per agafar el pis: el gotelé va fora. Però després anaven justos de pasta i no trobaven el moment, sobretot ell: vols dir que toca, ara? I si ens esperem uns mesos? Fins que va acabar marxant ella abans que el gotelé. I encara ara, quan té aquesta sensació de no poder-se moure, de no poder respirar, la culpa a ella per haver-li posat la idea al cap de bon començament. Però qui li manava enredar-s’hi quan la Mireia ja l’havia deixat? Per què de sobte sí que veia com de gruixudes eren realment les burxes? Em maten la llum, li va dir al guixaire (el que deia sempre la Mireia). I ara, quina llum té? Reconèixer que es va deixar portar per la merda de moment que passava, això és el que hauria d’haver fet, però no, ell es repetia una vegada i una altra que havia sigut una bona decisió: Òstia era avui que venies per començar? I es va quedar mirant les parets del passadís, amb les fotos penjades (d’ell i la Mireia, d’ella i el seu gos, d’ell i el gos d’ella) i el quadre que li havia regalat la Mireia pel seu aniversari. I després es va mirar els sacs als peus del guixaire. Saps què? Tapa, li va dir. N’està segur? Serà més guix, més temps, més pasta. Tapa, tu tapa. Doncs et semblarà una tonteria, però m’ha anat de puta mare, amb això del guix he superat la ruptura molt millor que altres vegades. És veritat, es va refer ràpid i de seguida va conèixer la Laia, i quan ja gairebé tenien la cuina reformada i l’habitació del nadó pintada, va i marxa. Com la Mireia, d’un dia per l’altre, adéu. I aquí va perdre els papers. Va tornar a trucar el guixaire i aquesta vegada li va dir directament: tapa, tot, la cuina nova, els mobles que havia portat la Laia del seu pis, els trastos per l’habitació de la nena. I la resta ja te la pots imaginar. La següent va ser la Maite. I després, la Clara. La quarta, adéu, d’un dia per l’altre. No hi haurà cinquena, perquè ara ningú s’atreveix a entrar, se’l miren com a un psicòpata només obrir la porta i veure aquest laberint estret i fosc. Li matava la llum, deia. I ara s’ha de posar de perfil per poder caminar per casa. Tapa, tapa, tu tapa.

Los cuentos son como focos y reflectores; iluminan partes del escenario dejando el resto en la oscuridad. (…) Después de todo, su tarea consiste en «resolver» la escena, dejándola dispuesta para el consumo visual e intelectual de los espectadores; crear un cuadro que sea posible asimilar, comprender y retener a partir de la anarquía de manchas y borrones que no acertamos a entender ni descifrar. (…) La misión de los cuentos es la de seleccionar y corresponde a su naturaleza incluir mediante la exclusión e iluminar proyectando sombras”

[Zygmunt Bauman, “Disgresión” a Vidas Desperdiciadas]

… i acció?

Ja fa quinze dies que els tinc així: tots dos parats com a estaquirots, cadascun a la seva banda de carrer, respectant les marques enganxades a terra amb dos trossos de cinta en forma de creu i esperant rebre instruccions. Es miren des de les respectives voreres mentre no paren de passar cotxes i perden el contacte visual quan ho fa un camió, una grua o un autobús (força estona si un d’aquests voluminosos coincideix amb el moment en què es posa el semàfor en vermell al cap del carrer).

Tinc el megàfon a la mà, però no em decideixo. Fins aquí (ja ens hem passejat per dues pàgines) tot ha anat prou bé, però ara… Potser és cert que em costa activar els personatges. No puc evitar pensar en el que deia Carver: “Tu no ets els teus personatges, però els teus personatges sí que són tu”. I en el que Adele li diu insistentment a Paul Preston durant la tercera temporada d’In Treatment: “No crec que t’adonis de com n’estàs de paralitzat, permanentment instal·lat en l’immobilisme”.

¿Sóc jo, doncs? ¿O és elecció seva? Podrien passar olímpicament de mi, apropar-se al semàfor, esperar a que es posi verd i trobar-se a la meitat del pas zebra. O travessar corrent entre els cotxes en marxa, frenant-los amb els braços aixecats sense por a provocar algun accident. O fins i tot podrien posar-se més hollywoodiencs saltant espectacularment per damunt d’algun capó. Però no. Segueixen quiets.

A vegades, enmig d’aquesta espera eterna, em fixo en com observen de reüll als extres, a qui tinc ordenat de no aturar-se mai: reprodueixen els mateixos moviments una vegada i una altra, com submergits en un loop irreflexiu, idèntic al dels vehicles que recorren el carrer, donen la volta a l’illa de cases i tornen a passar i tornen a passar i tornen a passar. Potser quan se’ls miren, pensen: ¿Val la pena?

¿I si simplement —tot i ser perfectament conscients del conflicte al qual els he convidat a enfrontar-se— decideixen que no fer és millor que fer per fer? ¿Pot ser bò un conte en el qual, en darrera instància, no passi res? ¿L’omissió és suficient per resoldre’l de manera satisfactòria? ¿Respondre afirmativament a aquesta pregunta no és més que disfressar la incapacitat d’empunyar el megàfon amb el coratge suficient per cridar “i acció!”?

¿És això el que en realitat —tots— estem esperant que algú faci per nosaltres?

i_accio

Mosca nº1 (estiu del 40)

Surt del poble i enfila el camí. Ja fa més d’un any, des que va acabar la guerra, que el recorre dos cops per setmana. Tot i que les pedres se li escolen dins un calçat molt desgastat, ho fa a bon pas i sense apartar la vista del sender. S’endinsa al cementiri bellugant el braç per foragitar una mosca que li ronda els cabells. Travessa l’espai sembrat de creus de fusta jove i es dirigeix cap al passadís lateral, on ell ja l’està esperant.

Respon al gest de salutació del xarcuter desbotonant-se amb habilitat la brusa negra de màniga llarga i deixant els pits a mercè dels seus ulls. Sense dir res, s’ajeu d’esquena a terra, s’arromanga la faldilla també negra fins a la cintura i s’abaixa les calces fins als turmells. La mosca s’interposa entre el cel i la seva mirada, donant tombs espasmòdics sense sentit. Aconsegueix apartar-la brandant la mà esquerra i fixa la mirada en un núvol solitari. Quan ell se li abalança entre les cames comença a respirar per la boca, de forma lenta i acompassada, per evitar l’olor del seu alè. Interromp el ritme de la respiració amb una ganyota. El recupera.

Aguanta les envestides concentrada en el núvol, que s’entossudeix a no avançar tot i que l’intenta empènyer amb insistència. En veure reaparèixer la mosca voletejant nerviosa davant del núvol, clava les ungles de la mà dreta a terra i tanca l’esquerra envoltant amb força una pedra. Ara l’insecte se li instal·la just sobre la punta del nas. Bufa dirigint l’aire cap amunt, però no aconsegueix que es mogui. Inspira profundament i estreny la pedra amb els dits. Pot veure clarament, en primeríssim pla, com la mosca es planta orgullosa i comença a fregar-se les potes amb delit. Reacciona aixecant la pedra a un pam de terra. La mosca s’atura, la mira, com desafiant-la. Ella li aguanta la mirada mentre amb els dits va llimant la rugositat de la terra enganxada a la pedra. La mosca segueix quieta. Ella espera. El núvol no avança.

Finalment s’escolta el gemec que marca l’últim moviment. La mosca abandona el nas i torna a passejar-se per l’interior del núvol. Ella allibera la pedra i empeny lleument al xarcuter, el suficient perquè ell mateix s’aparti. S’arregla les calces i la faldilla, es reincorpora. Un cop botonada la brusa i mirant-lo a la cara, estén la mà i aixeca les celles. Espera palplantada que s’ajupi amb parsimònia, deixi el cigarro sobre la pedra, agafi de terra un paquet lligat amb cordill d’espart i el situï sobre el seu palmell. El palpa, es gira i sense acomiadar-se comença a desfer el camí, deixant l’insecte enrere i avançant amb convicció: s’ha d’afanyar si vol tenir el dinar preparat quan arribin els nens.