Primeres vegades (VI): Presentacions “El que dura un cigarro”

serem3_preses

Serem 3, tant a Barcelona com a Reus. La Matilde i jo repetirem, per raons òbvies: un per culpable i l’altra per (com a mínim) cooperadora necessària. La tercera cadira, o el tercer vèrtex del triangle, està reservada a la figura del còmplice.

A Barcelona, l’ocuparà la Marta Orriols: des que vam compartir cursos com a alumnes a l’Escola d’Escriptura, sempre ha estat una de les persones que més m’ha animat a seguir, que més ha cregut en la meva escriptura, en ocasions *potser més que jo, i que més m’ha ajudat a que això últim* deixés de ser així. ¿Sona molt bla bla bla, abstracte i difós? Puc posar l’exemple d’un dia clau, per concretar: el dia que, amb una copa de vi a la mà i el suport de la Laia Aguilar, em va fotre el parell de clatelladetes suaus i metafòriques que necessitava per deixar-me estar d’històries i començar a fer córrer el manuscrit d’una vegada per totes.

A Reus, l’ocuparà el Guillem Latorre: dels més de 15 anys que he estat tocant la bateria, més de la meitat ho he fet al seu costat. I és literal. Només un baixista i un bateria saben la connexió que s’estableix entre ells, en especial quan intenten tocar el que nosaltres sempre hem intentat tocar. Però no és només això: per aquí baix, per “casa”, el Guillem és la persona amb qui més (i millor) he pogut mantenir converses d’aquelles que —amb un vermut o una Voll del Keyboard a la mà— es mengen les hores sense que te n’adonis, parlant de #cine #guió #escriure #música #personatges #literatura #vida #art #intentarferart.

Presentar el primer llibre acompanyat de dues persones importants per la meva escriptura i a qui admiro pel seu talent: ¿què més es pot demanar? Tornar-ho a regar amb una mica de vi, a Barcelona, i de vermut i bona música, a Reus. Ja està. Si voleu, us hi podeu passar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Primeres vegades (V): “El que dura un cigarro” a Paper de Vidre

He de confessar (aquest és l’espai per fer-ho) que fa temps, i en diverses ocasions, havia estat a punt d’enviar algun dels meus contes a Paper de Vidre, un gran referent del conte en català, però m’havia fet enrere a l’últim moment, quan afloraven els dubtes i la clàssica por al “no” (algun dia n’hauríem de parlar, tu i jo, d’aquesta por…). Per això em fa una il·lusió immensa que ara s’hi hagi publicat el primer conte de El que dura un cigarro. Si el voleu llegir, passeu per Paper de vidre. I si voleu descobrir més contes i contistes, no us mogueu de Paper de Vidre: valdrà la pena, satisfacció garantida.

Paperdevidre
“El que dura un cigarro” a Paper de Vidre>>

Primeres vegades (IV): “El que dura un cigarro”

Aquesta vegada seré directe, explícit i estructurat:

1) Es publica el meu primer llibre, El que dura un cigarro. Quinze contes embolcallats per Godall Edicions, amb la cura de la Matilde Martínez (editora), la Tina Vallès (coordinadora editorial), la Mercè Ubach (correctora) i el Xavi Simó (disseny i maquetació): gràcies!

2) Estic content, molt content. És emocionant saber que aquests contes, per fi, es veuran completats amb la lectura (quan cada lector, a la seva manera, acaba realment els contes, fent-se’ls seus), i per molt que quedi “guai” o interessant allò de dir que un escriu per a ell mateix, és mentida: aquests contes van ser escrits per a ser llegits. També estic una mica nerviós, neguitós, expectant, cagat, i altres, però aquests són components residuals del còctel emocional i no els donarem més importància.

3) Si et vols mantenir informat de les novetats amb relació al llibre i descobrir-ne més detalls (allò que en el menú d’un DVD s’anomenaria “extres”), em pots seguir a Twitter i a Instagram, on miraré de ser més immediat i puntual que aquí, al blog, espai que demana (almenys a mi em demana) un punt més de pausa. I si t’animes a capbussar-te en les quinze històries d’El que dura un cigarro, espero que t’agradin i que gaudeixis del bany: no deixis la tovallola gaire lluny, per si de cas.

 

Cigarro
Clica aquí per saber què en diu l’editora i per a accedir a la compra on-line

Primeres vegades (III)

—Aquesta és especial.

—Pots comptar, sempre dius el mateix.

—Que no, que aquesta ho és.

—I per què, si es pot saber?

—Doncs perquè és la primera vegada que em publiquen alguna cosa, ja sé que només és un conte, però deu voler dir que a l’Escola els va semblar prou bò, no? Estarà imprès, tinta, paper, llibre, qui vulgui podrà llegir un conte meu i no només aquesta merdeta d’experiments que penjo aquí: que fa il·lusió, ves.

—La il·lusió és per als il·lusos.

—Mira, deixa-ho estar, no sé perquè parlo amb tu si tampoc tens cap intenció d’anar-hi.

—Anar on?

—A la paradeta de l’Escola, per Sant Jordi, a comprar el llibre… és igual, tu t’ho perds, de fet crec que t’agradaria el conte: en certa manera parla de tu.

—Ah, no… no pensis que no sé què intentes… ara t’he de preguntar de què va, no?

—Va sobre els contes.

—Un conte sobre els contes: mooolt especial. Doncs jo crec que seria més especial si fos l’última vegada que et publiquen alguna cosa i no la primera. O encara millor: si fos la primera i l’última.

—Vés a la merda.

 

Coberta_Iceberg_2016_baixa
Publicació de “Cinquè segona” a Iceberg – Antologia de contes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, 2016

Primeres vegades (II)

Algunes les anheles i les persegueixes, planificant i teixint estratègies que funcionaran a mitges, projectant expectatives que probablement no es compliran, i divinitzant-les de tal manera que a l’hora de la veritat t’acabaràs preguntant en quin moment de descuit el triler (tu) t’ha fotut el canviassu.

Altres et vénen imposades i l’únic que pots fer és mirar de resistir-les i passar-les de la millor (i més digna) manera possible, fumant-te tot el que sigui inflamable, bevent-te l’aigua dels cendrers i girant cada dos per tres el canell per intentar empènyer amb la mirada les busques d’un rellotge que no portes.

I n’hi ha d’altres, com aquesta, que simplement apareixen al mig del carrer amb un cartellet sobre el cap que diu “sí, per a tu, si vols, disponible”: llavors emets immediatament el teu judici moral dicotòmic (bò), esquives amb habilitat els dubtes que el teu maleït jo hiperreflexiu ja et preparava (…) i t’hi llances a sobre d’una revolada, t’amagues ràpidament el cartellet dins la jaqueta i comences a caminar entre la gent com qui no vol la cosa, somrient amb seguretat i impregnat d’una il·lusió que si veiessis reflectida a qualsevol dels rostres amb els que et creues consideraries sobreactuada o ingènua.

Primeres vegades

Aquest blog és una primera vegada: la que decideixo compartir allò que fins ara només era de consum propi.

Les primeres vegades sempre obren incògnites.

Pel que fa a les emocions prèvies, tot sol ser bastant previsible: qualsevol primera vegada implica un còctel estrany (i sovint indigest) de nervis, il·lusió, respecte, impaciència i por.

Pel que fa a les expectatives, la cosa es complica. Diria que es poden esperar tres grans tipus de primeres vegades:

  • Les que resulten desastroses, vergonyoses, fins i tot doloroses, i trobaran en la repetició un marge de millora constant.
  • Les que resulten tan excitants, gratificants o fins i tot reveladores, que trobaran en la repetició una recerca inútil de les sensacions viscudes aquella primera vegada.
  • La resta, que difícilment són recordades.

Aquest blog és una primera vegada: benvinguts/des, gràcies per venir, i disculpeu les molèsties.