Nota escrita a mà: un A4 doblegat pel mig esperant damunt el moble del rebedor

Ei guapa, he sortit.

Ho sento, tenia ganes d’avui sopar junts i fer les carxofes, que sinó es faran malbé i és una llàstima llençar verdura de l’hort de mon avi, però és que aquest matí m’he decidit a actualitzar els dies tatxats del calendari i m’he adonat que ja en fa deu (deu!) que no em dutxo. N’estic segur. I m’ha fet pensar. En això suposo que estarem d’acord: no és normal, està clar que em passa alguna cosa, no és una d’aquelles “parres meves”, no em tranquil·litzaràs traient-li ferro amb una de les teves explicacions senzilles, dient que “es pot entendre, treballant a casa i des que la Burxa ja no t’obliga a sortir dues vegades al dia per treure-la a passejar…”. Diràs el que vulguis, però és preocupant, i no tant pel fet de no dutxar-me com pel de (no)fer-ho inconscientment. Tampoc crec que m’embruti massa: del sofà al llit, del llit a la cadira del despatx, i de la cadira del despatx al sofà no hi deu haver massa merda per agafar (la pols dels llibres com a màxim, però tinc costum de bufar-los sempre abans de començar, apartant-me’ls del cos amb els braços estirats i els ulls tancats perquè no m’agafi aquella picor maleïda als ulls). Però això és igual, deu dies, segueix sense ser normal (tinc molts defectes, però marrano no ho he estat mai).

Suposo que també et dec una disculpa per haver anat brut tots aquests dies, però imagino que tu tampoc te n’has adonat, almenys no recordo que me n’hagis dit res. Si fa deu dies que no em dutxo és que portem almenys deu dies sense follar, perquè marrano no sóc i quan follo suo (o això em sembla recordar). Això també m’ha fet pensar, i encara que ja faci un temps que no tenim el ritme d’abans, m’he començat a enredar i enredar i m’ha passat pel cap una idea desconcertant: i si porto massa dies desconnectat? I si tens raó amb retreure’m les “meves vacances ontològiques” perquè “ara ja me les agafo massa sovint i són massa llargues”? M’he espantat una mica (res greu, no pateixis) i he sortit de seguida a la galeria per obrir el cubell de la roba bruta: teva, només hi havia una brusa, unes calces i dos parells de mitjons; al fons, tot blanc. Quan ho he olorat, i això que m’he apropat cada peça de roba tot el que he pogut al nas (i que al curset aquell de vins on em vas portar, alguna cosa, per molt que te’n fotis, devia aprendre) no he aconseguit treure’n l’aigua clara. He seguit donant-hi tombs i més tombs una bona estona (he arribat a considerar molt seriosament la possibilitat de que haguessis marxat, imagina’t… hehe), però al final he fet el que tu sempre em dius (espero que te’n sentis orgullosa): relaxar-me i deixar-me estar de paranoies.

Res, guapa, perdona pel rotllo, fes la teva per sopar i no m’esperis desperta. M’anirà bé prendre l’aire i potser m’arribo fins al bar. Necessito pensar una mica (són deu dies, eh, no és una de les meves parres, suposo que hi estaràs d’acord, no és normal), potser així aconsegueixo aclarir-me i decidir si té cap sentit tornar.

Petons.

robaestesa.JPG