Mosca nº2 (estiu del 50)

A l’habitació del fons hi té la finestra que dona al celobert. És una finestra de guillotina, de fusta clara. Fa cinc anys que la manté oberta i fixada al primer punt, des del dia que estenia la roba i va sentir la veïna del segon: Ho han dit a la ràdio, cridava, s’ha acabat la guerra a Europa! Ella va deixar anar un somriure mentre intentava desempallegar-se d’aquella mosca apegalosa. Tenia la sensació que rondava per casa des de feia temps, que sempre l’empipaven les mateixes potes i el mateix brunzit. Aquell dia tampoc va aconseguir matar-la ni fer-la sortir, però va decidir deixar la finestra oberta pensant que potser se l’endurien els nous aires que portava la notícia.

Cinc anys oberta, fixada al primer punt, faci fred o calor, vinguin d’on vinguin els aires, i està segura que la mosca encara és la mateixa: cada dia més inflada, més farta i amb les potes més greixoses. Fa temps que no intenta matar-la ni fer-la sortir, l’intimida el posat provocador amb què la mira, com si li pogués llegir la ment, sempre instal·lada en algun racó de la fusta clara del marc. Ja ni tan sols estén la roba al celobert, ara té la sensació que la vigila, que està esperant el moment en què tregui el cap per fer que es desplomi la finestra.

 

guillotina

Mosca nº1 (estiu del 40)

Surt del poble i enfila el camí. Ja fa més d’un any, des que va acabar la guerra, que el recorre dos cops per setmana. Tot i que les pedres se li escolen dins un calçat molt desgastat, ho fa a bon pas i sense apartar la vista del sender. S’endinsa al cementiri bellugant el braç per foragitar una mosca que li ronda els cabells. Travessa l’espai sembrat de creus de fusta jove i es dirigeix cap al passadís lateral, on ell ja l’està esperant.

Respon al gest de salutació del xarcuter desbotonant-se amb habilitat la brusa negra de màniga llarga i deixant els pits a mercè dels seus ulls. Sense dir res, s’ajeu d’esquena a terra, s’arromanga la faldilla també negra fins a la cintura i s’abaixa les calces fins als turmells. La mosca s’interposa entre el cel i la seva mirada, donant tombs espasmòdics sense sentit. Aconsegueix apartar-la brandant la mà esquerra i fixa la mirada en un núvol solitari. Quan ell se li abalança entre les cames comença a respirar per la boca, de forma lenta i acompassada, per evitar l’olor del seu alè. Interromp el ritme de la respiració amb una ganyota. El recupera.

Aguanta les envestides concentrada en el núvol, que s’entossudeix a no avançar tot i que l’intenta empènyer amb insistència. En veure reaparèixer la mosca voletejant nerviosa davant del núvol, clava les ungles de la mà dreta a terra i tanca l’esquerra envoltant amb força una pedra. Ara l’insecte se li instal·la just sobre la punta del nas. Bufa dirigint l’aire cap amunt, però no aconsegueix que es mogui. Inspira profundament i estreny la pedra amb els dits. Pot veure clarament, en primeríssim pla, com la mosca es planta orgullosa i comença a fregar-se les potes amb delit. Reacciona aixecant la pedra a un pam de terra. La mosca s’atura, la mira, com desafiant-la. Ella li aguanta la mirada mentre amb els dits va llimant la rugositat de la terra enganxada a la pedra. La mosca segueix quieta. Ella espera. El núvol no avança.

Finalment s’escolta el gemec que marca l’últim moviment. La mosca abandona el nas i torna a passejar-se per l’interior del núvol. Ella allibera la pedra i empeny lleument al xarcuter, el suficient perquè ell mateix s’aparti. S’arregla les calces i la faldilla, es reincorpora. Un cop botonada la brusa i mirant-lo a la cara, estén la mà i aixeca les celles. Espera palplantada que s’ajupi amb parsimònia, deixi el cigarro sobre la pedra, agafi de terra un paquet lligat amb cordill d’espart i el situï sobre el seu palmell. El palpa, es gira i sense acomiadar-se comença a desfer el camí, deixant l’insecte enrere i avançant amb convicció: s’ha d’afanyar si vol tenir el dinar preparat quan arribin els nens.