¿Molt poca cosa?

Atabalat, perquè amb aquestes coses sempre vaig a última hora.

Avui fa vuit anys, vaig a la festa i li he de fer un regal; o més ben dit, li vull fer un regal: no és pur compromís, realment tinc ganes de fer un regal que valgui la pena, un regal conscient, un regal “militant”.

He pensat en un llibre (militància cultural?), no crec que ningú altre n’hi regali cap. En busco un de bona narrativa, que no estigui patrocinat per cap canal infantil o saga de cine. M’agradaria un recull de contes (militància contista? cuentista?).

Intento no ofegar-me en el caos regnant a la secció de literatura infantil i juvenil i busco referències d’edat recomanada (tot i no creure-hi massa necessito passar algun tipus de filtre, ja he avisat que vaig tard). Mitja hora després noto que començo a naufragar i decideixo assegurar el tret. M’apropo al taulell i demano si tenen algun recull de contes de Roald Dahl o de Gianni Rodari: de Rodari em sona aquell tan bò, el del pare que explica cada dia un conte, per telèfon, a la seva filla, però no en recordo el títol… Ah, sí, clar, quina memòria la meva. Doncs no, no el tenen. Mala llet.

Segueixo remenant i topo amb un recull de contes d’un autor d’aquí*: m’agrada la idea (militància km0?). Tot i que el títol em sembla un pèl massa ambiciós, suggereix que els contes conviden a llençar una mirada crítica envers la realitat: ideal per a les meves intencions (militància crítica? transformadora?).

Llegeixo un parell de pàgines, m’agrada força l’estil amb què està escrit i sembla que s’adequarà a l’edat i maduresa que atribueixo a la receptora. L’aparto i busco una mica més, per si de cas: potser algun en la mateixa línia però que li pugui resultar més atractiu (per la portada, pels colors, pel que sigui; no he d’oblidar que el regal no és per a mi).

No trobo res que em convenci més. Passo per caixa i surto de la botiga. Un cop a fora obro la bossa i me’l torno a mirar. Només deu euros, no deu passar els cent grams, ocupa poc espai, és més aviat primet: ¿potser com a regal és molt poca cosa? Una invitació a pensar, a descobrir, a dubtar, a reflexionar, a conèixer, a empoderar-se, a ser crític: els canvis els lideraran les més petites, l’educació és la base de tot. Potser no és tan poca cosa.

Ho contrasto (per telèfon): només un llibre? Home, amb un llibre sempre quedes bé però també pot semblar un últim recurs; com et sembli, però això de regalar llibres ja es fa per Sant Jordi, no? I saps quants arbres es talen per imprimir un llibre? (militància verda? De veritat algú em vol fer creure que salvar el planeta ara dependrà dels llibres? No són fungibles!).

Crec que serà millor buscar alguna altra cosa, ni que sigui una xorradeta, per complementar-ho: potser un llibre és molt poca cosa.

a_pes

*és aquest: no en puc dir res més perquè no l’he llegit (és lleig que et regalin un llibre ja desvirgat, i a més, faig tard).

Molt llarg

Un nen corrent darrere una pilota aixeca sorra en passar vora el seu cap. Encara estirat, sacut la punta de la tovallola i es desfà de la sorra que la suor li ha aferrat a la cara. Renega en veu baixa: si li recriminés a crits mitja platja descobriria que en el fons l’enveja.

Es reincorpora a poc a poc mentre es lamenta de no haver-se decidit per la cadireta d’un bon principi. La desplega amb moviments feixucs i la situa sota el para-sol. S’hi deixa caure.

Ara el nen s’endinsa a l’aigua aixecant els genolls i rient d’excitació. El segueix amb la mirada i una ganyota marcada al rostre. Recorda les seves arribades a la platja quan era petit: li faltava temps —xancletes fora, camiseta i tovallola fetes un manyoc— per posar-se en remull. Avui ni tan sols es banyarà, li fa mandra la sensació de fredor que se li escampa per tot el cos, l’estimula massa. Com a màxim, abans de marxar, caminarà lentament fins a la vora de l’aigua i sucarà els peus.

Una rialla escandalosa li fa desviar l’atenció cap a la seva esquerra. Una parella d’adolescents juga a barallar-se per un pot de crema. Es rebolquen sobre la tovallola i aprofiten per refregar-se com qui no vol la cosa: dues pells suaus i despertes en ple descobriment. Retira la mirada quan se li creua la de la noia.

Busca el cel aixecant el cap, però es troba amb la tela del para-sol. Inspira profundament, mira de carregar voluntat i paciència. Això es farà molt llarg, pensa, com a mínim uns altres trenta. Abans li passaven ràpid, però ara… trenta més…