Hot5: música per escriure (V) -Especial 1r aniversari-

5 ÀLBUMS PER A COMBATRE LA PANTALLA EN BLANC


Coincidint amb l’imminent primer aniversari de CoNSUmPRoPI, apareix una edició particular del Hot5, precisament la cinquena, i qui sap si l’última…

La particularitat d’aquest Hot5 és evident: fins ara sempre buscàvem atmosferes adequades per a escriure una determinada escena, però en aquest cas es tracta de buscar una atmosfera inspiradora en qualsevol sentit, que et permeti escriure qualsevol cosa (i ja, si de cas, després, si pot ser, que sigui bona). Així, i tenint en compte la duresa de la pantalla en blanc, i el temps necessari per a enfrontar-s’hi amb tenacitat i paciència, no serà un hot 5 de temes (encara que se n’adjunti un de mostra) sinó d’àlbums: tant en el conjunt de les propostes com en el propi si de cada una d’elles s’hi haurien de poder trobar diversos climes i estat d’ànims que facilitin i potenciïn la creació i generació d’idees (obertura), no restringint-los a una sola atmosfera que la limiti, l’encotilli o li marqui una línia massa clara (tancament). Almenys aquesta és la intenció: a partir d’aquí, ja entren les subjectivitats i allò de l’estètica de la recepció.


1. FAT FREDDY’S DROP – Based on a true story 

La primera proposta aspira a ser la primera a reproduir. No parlo només de l’àlbum sinó també de la cançó seleccionada (la primera del disc, la primera del seu primer disc, la primera de tot): quan algú intenta explicar el concepte d’intro hauria d’il·lustrar-lo necessàriament amb Ernie dels neozelandesos Fat Freddys Drop, i desaparèixer immediatament de la palestra, donant el curs per acabat quan la base rítmica i la melodia de vents entren en acció.

Els temes d’aquest àlbum creen atmosferes (algunes més vitals, altres més apagades) molt adequades com a camp de cultiu, ja que són poc invasives i permeten llaurar i intentar sembrar amb calma, des de la subjectivitat no condicionada però evitant una solitud excessivament condicionant. Tot plegat gràcies a la visió tant pròpia que Fat Freddys Drop té del reggae, del dub i del soul, allunyant-se de l’ortodòxia i jugant a desmuntar i capgirar els patrons rítmics, a cercar arranjaments tant precisos com efectius per la seva simplicitat i execució, a explorar els recursos electrònics, a optimitzar l’ús d’unes veus més resultones que espectaculars, i a treballar per a consolidar ambients coherents i rodons. Un bont punt de partida per començar: intentar caminar, per molt insegur que et sentis, és més fàcil sobre bases fermes.


2. EMILIANA TORRINIMe and Armini

Potser és una mica massa popi aquesta proposta, però les coses com siguin: rere aquesta llista hi ha un objectiu, i el que potser és l’àlbum més facilet (menys experimental) de la islandesa a mi m’ha servit per acomplir-lo (segell impactant pantalla: “tested”).

Els ambients que Emilíana crea a Me and Armini se serveixen d’una mica de tot: des de guitarres acústiques totalment nues a sintetitzadors, des del folk a l’electrònica, des de temes intimistes a hits comercials apareguts a mals anuncis de televisió (sí, sí), però, per sobre de tot, d’una veu incisiva que s’adapta a tots els entorns i que actua d’eix cohesionador. Potser és aquesta varietat hetereodoxa el que permet trobar alhora, i en un mateix àlbum, atmosferes angoixants, optimistes, tendres i superficials. Sigui com sigui, una amplitud de mires que, en la línia del que apuntàvem a la introducció del Hot5, pot anar d’allò més bé en aquestes primeres fases d’enfrontament amb la pantalla en blanc.


3. BELLERUCHETurntable soul music

Si tires bàsicament d’electrònica, tres persones són suficient: bases simples i contundents, un bon guitarrista i la veu més sensual d’aquest Hot5. Aquesta és la fórmula del soul electrònic amb tints triphoperos dels britànics Belleruche, i funciona, funciona molt bé.

Funciona per crear temes més ballables i temes més introspectius, però sobretot funciona pel que més ens interessa: per situar-te en un ambient emocionalment intens i propici per a pensar, probablement amb poca il·luminació i una copa a la mà. Ara bé, cal tenir-ho en compte: si les dues propostes anteriors tenien més llums que ombres, aquesta té certa tendència (no exclusiva, no violaré els plantejaments inicials) al loopejat, a la tossuderia, al carreró fosc i sense sortida (només és una advertència: cal mirar de no abusar-ne si el grau de bloqueig és elevat).


4. DAMON ALBARNEveryday robots

No sóc gens de brit-pop, però considero que si algun grup de la seva època daurada es caracteritzava per anar més enllà d’una fórmula i explorar territoris més amplis i diversos, aquest era Blur (a l’àlbum Parklife me remito). Veient els projectes que ha tirat endavant Damon Albarn des de llavors, m’imagino que en bona part aquest nivell d’obertura i curiositat era cosa del seu líder.

En el seu darrer àlbum, el que es considera el primer “en solitari” de l’artista, Damon Albarn regala atmosferes introspectives però alhora expansives, especialment indicades per a aquest Hot5. Totes elles se sostenten sobre bases suaus properes al triphop, un tractament acuradíssim de veu i cors (“que necessito cors? Doncs què millor que un cor de gospel… i encara me n’emportaré la meitat de gira per cantar dos temes”), i un alt grau d’experimentació en les sonoritats dels arranjaments: una potent i interpel·ladora mescla de pop, de soul i de folk, que es converteix en una interessantíssima obra (ara sí arriba el qualificatiu inequívoc) d’autor. Pel que fa al nivell de brillantor o foscor… No ho sé: no sé si és fosc o clar, perquè gairebé tots els temes (apartant l’alba descarada de Mr.Tembo i Heavy seas of love) es mouen de forma natural entre ambdues vessants, i això és el que el converteix en un marc incomparable per a la nostra tasca. Si només vols provar una proposta, aquesta hauria de ser la teva elecció.


5. REGINA SPEKTORMary Ann meet the gravediggers and other short stories

Probablement la referència més popular de Regina Spektor és la de ser l’autora del tema de la careta d’Orange is the new black, però poc té a veure aquest tema amb les composicions que es poden trobar a Mary Ann meet the gravediggers and other short stories, un recopilatori (encara que no sembli pas fragmentari ni mancat de coherència interna) dels seus primers tres àlbums (de fet, després d’aquest punt crec que l’interès de la seva producció baixa força).

En els seus temes, despullats musicalment (pocs i bons arranjaments: menys és més) i empapats d’un clar caràcter narratiu fins i tot sense dedicar cap atenció a la lletra, es poden recórrer camins ambivalents, dramàtics amb tocs d’humor, sempre guiats pel piano i una veu penetrant i expressiva que explora sense complexos els límits del seu registre vocal, el lirisme, el recitat atropellat, l’scat, i fins i tot els sons guturals. De fet, segurament el més destacable dels temes és aquest atreviment sense necessitat de grans virtuosismes, que obre la porta a constants canvis de tempos, de compàs o de tonalitat, a percutir literalment sobre l’estructura del piano, a repetir arpegiats de forma gairebé obsessiva, a cantar un tema sobre un solitari contrabaix,… En definitiva, a no marcar-se límits a l’hora d’utilitzar les eines sempre que això ajudi a reforçar el que es vol transmetre. Aquesta llibertat tècnica al servei de la història és un dels aprenentatges creatius que podríem extreure d’aquest àlbum; l’altre (i el més important) serà tant evident com dur de descobrir si al final la pantalla guanya la batalla: és inútil, estúpid i innecessari intentar escriure alguna cosa si no tens res a explicar.

Hot5: música per escriure (IV)

5 TEMES PER A CONDUIR (el literal és opcional) EL PERSONATGE A FER ALLÒ QUE NO ES CREU CAPAÇ DE FER (quan sap que li pot sortir francament malament)


1. These boots are made for walkin’ – NANCY SINATRA

Aquest Hot5, com l’escena que el reclama, és bàsicament un tema d’actitud: envies el personatge de cap als lleons i caldrà justificar que no se’n desdigui, dibuixant molt bé el “com” afronta el repte. I és aquí, en el “com”, on apareixen diverses opcions.

La lògica d’aquesta primera opció manaria, més que la conducció d’un vehicle, un recorregut a peu com el de la prostituta vietnamita de Kubrick, que també serviria inicialment com a referència actitudinal per al personatge: es tracta d’espolsar-se irreflexivament qualsevol inseguretat i complex (una mena de deconstrucció gratuïta del jo fins a la possibilitat pura, ben il·lustrada en la línia descendent i solitària de baix), i de començar a avançar sense mirar enrere, deixant-se portar de forma inconscient per la brillantor de la pandereta i l’estratègia sumatòria de vents (més presents i enèrgics a cada nova estrofa), fins fer cap a l’objectiu sense altre remei que enfrontar-se al destí cavalcant a llom de la melodia final.

El tema compta amb infinites versions (deixeu-me destacar l’adaptació stomping-skinhead reggae dels Symarip), però cap d’elles acompanyada d’una coreografia tan absolutament genial com la de la Nancy i companyia (si algú pilla el tema de les banderetes vermelles que informi, si us plau).


2. Side to side – BLACKALICIOUS

La primera aparició 100% rapera en un Hot5 (pot generar dubtes en relació a la compatibilitat escoltar-escriure per l’alta concentració de paraules, però es tracta de trobar la via correcta d’administració) arriba de la mà de Blackalicious, duet nordamericà de Sacramento aparegut a principis dels noranta en l’escena alternativa de la costa oest. Amb una base rítmica que es limita gairebé exclusivament a les negres (les del dibuixet amb la boleta, no les tecles), aquest tema ens pot oferir la constància necessària per a impulsar el personatge, encara que de bones a primeres no ho vegi gens clar.

Ara bé, aquesta proposta ens pot oferir una actitud ben diferenciada de l’anterior: en aquest cas no es tracta de fer avançar el personatge sense pensar, sinó d’obligar-lo a entaular des del més absolut realisme un desafiament conscient al seu jo, per anar trobant, a mesura que avança i aferrant-se al puntet d’optimisme “trompetil”, els motius suficients per creure en ell mateix i les seves possibilitats d’èxit (per ínfimes que siguin).


3. Freezing up orange street – PRINCE BUSTER

Aquesta és l’opció més ambiciosa d’aquest Hot5, perquè es tracta de convèncer el personatge que s’ha de dirigir al repte immers en una atmosfera plena de calma, confiança, optimisme i vitalitat. La recepta és alimentar-lo d’aquest caminar fenomenal que aporta el groove sincopat a la jamaicana i del divertit diàleg hammond-saxo, però no seria una mala idea condimentar-ho també amb una mica de producte nacional. Si l’estratègia no dóna fruits amb la instrumental, es pot provar també amb la versió del mateix riddim cantada pel propi Prince Buster.

Cecil Bustamante Campbell aka Prince Buster va fer els primers passos en el negoci musical de la Jamaica dels seixanta com a “segurata” en els soundsystems explotant les seves habilitats com a boxejador (posteriorment va traspassar algun dels seus mètodes poc amigables a la seva tasca de productor musical), per després convertir-se en un dels pioners de l’ska i el rocksteady com a cantant i productor. Sense ell no s’entendria l’exportació d’aquests estils a la Gran Bretanya ni, en conseqüència, l’aparició de l’era 2Tone (d’aquí els freqüents homenatges dels britànics Madness, prenent el seu nom d’un dels seus temes més coneguts, o dedicant la seva primera composició a The Prince).


4. Close to me – THE CURE

En cas d’elegir aquesta opció, sí que recomano situar el personatge al volant d’un vehicle. Crec que és la millor manera d’endinsar-lo en el clima que proposa aquest tema, on es barregen les dues cares de The Cure: sota l’aparença de positivitat que transmeten els claps, els arranjaments de teclat (pinta al vídeo) i veu, i els vents que es van afegint a la voràgine, s’amaga la claustrofòbia i angoixa que sempre envolta la veu de Robert Smith i que fa que jo (profà en el gènere) segueixi pensant que ningú podrà sonar mai com sona The Cure.

Suposo que l’actitud del personatge en aquest cas pot resultar molt atractiva (per allò d’arrodonir-lo, ampliar el seu arc intern, i bla bla bla): podria dirigir-se al seu pathos sota una aparença de confiança i optimisme semblant a la d’algun cas anterior, però en el fons plenament conscient de que està condemnat a un fracàs inapel·lable que (qui sap) potser el podria portar a accelerar i estampar-se voluntàriament contra un arbre (temptació a lo Seymour Glass) abans d’arribar.


5. Nihilism – RANCID

I si la proposta anterior partia (almenys inicalment, o això diuen els experts) del post-punk, aquesta ho fa del moviment punk americà més actual dels noranta (per molt que el confrontem amb les propostes anteriors, l’adjectiu caduca molt ràpid). Per als més puristes a vegades considerats poc autèntics, filoadolescents o massa propensos a les melodies comercials i els excessos en la imatge d’etiqueta (potser amb part de raó, potser no), Rancid i el seu líder Tim Armstrong no són només uns dels principals abanderats d’aquesta escena, sinó també un dels seus principals dinamitzadors a través del segell Hellcat Records.

Pel que fa a l’escena (la nostra, la del personatge), resultaria un pèl redundant enrotllar-s’hi massa. El títol ja apunta clarament cap al mateix lloc on apunten les guitarres distorsionades, la línia hiperactiva de baix i els cors “ahooliganats”: la conducció del personatge (també tiraria de literalitat en aquest cas) a la cita que li has preparat amb el conflicte, partirà d’una elevada (i fins i tot gustosa) consciència del fracàs i acabarà essent més autodestructiva —i en conseqüència despreocupada— que cap de les anteriors.


NOTES:

  • Si Blackalicious no et convenç, pots buscar una alternativa en l’Oh shit de The Pharcyde, que fins on jo sé vindrien a formar part de la mateixa escena (almenys a mi m’arriben de la mateixa font: thanks Joe!).
  • L’alternativa a Prince Buster ens la brinda el seu deixeble britànic (autèntic rei del reggae en aquesta illa), a qui l’uneixen música i històries paral·leles: amb el to que gasta Judge Dread a Big seven, fins i tot podries enviar al personatge a la mort amb una rialla dibuixada a la cara.
  • Si la línia que creus que et pot funcionar és la de The Cure, però necessites més ombres (o que aquestes siguin més clares), pots recórrer a la mítica Love will tear us apart de Joy Division.
  • Si creus que en aquest Hot5 les alternatives són millors que les primeres opcions, i que la proposta global és massa eclèctica i variada, em sap greu: no ho reconeixeré mai, però podríem arribar a estar d’acord.

Hot 5: música per escriure (III)

5 TEMES PER ACOMPANYAR EL PERSONATGE EN UNA EPIFANIA FINAL

[“una imatge o esdeveniment que suposa una revelació per al personatge i que, en certa manera, funciona com la revelació del sentit profund de la història”]

1. Volcano – DAMIEN RICE & LISA HANNIGAN

En realitat és (o es ven com) un tema de l’irlandès Damien Rice a seques, però crec necessari explicitar el paper indispensable que hi juga la veu seductora (per defecte, no per excés) de Lisa Hannigan, i estic disposat a discutir-me amb qui faci falta per defensar aquesta posició. Sí, ja que hi som podria posar el nom de la violoncelista, però sent justos amb ella ho hauríem de ser amb la resta d’instrumentistes i la llista final quedaria excessivament llarga per fer front a la nostra (comprensible?) necessitat d’individualitzar el mèrit d’una cançó.

Diria que gairebé tots els temes de Damien Rice aporten un aire intimista i introspectiu que ens pot faciliar l’accés al caràcter revelador que necessita l’escena d’aquest Hot Five (serveixi com a exponent la cua final del tema, amb el creuament de mútliples veus), però aquest tema no només és dels millors, sinó que “¿sóc jo, o hi ha un fragment —minut 3— que actua d’epifania dins el propi tema?”.


2. Wish you where here – LEE FIELDS & THE EXPRESSIONS

Una epifania remet (in)directament a l’interior, a la profunditat, a l’ànima del personatge. I qui diu ànima diu soul. I qui diu soul diu sentiment, diu component emocional elevat a l’enèssima potència sense disfresses, sense vergonyes, sense cotilles. Això sumat a la construcció molt més coral del tema (amb protagonisme compartit per les veus, la guitarra, els magnífics arranjaments de vents, el ride omnipresent i fins i tot el compàs sencer de bombo en solitari) li pot donar a la nostra epifania un caràcter menys reservat, de major obertura, potser encarant-la a una major esperança, a un major convenciment de que és possible seguir endavant.

La carrera de Lee Fields s’ha anat apartant progressivament del funk per pujar (amb tot el dret i mèrit del món) al tren del revival del soul clàssic (parlem més d’Stax que de Motown) que els darrers anys han capitanejat segells com Daptone Records (Sharon Jones, Charles Bradley), Soulfire (l’altre segell sorgit de les cendres de Desco Records) o Truth & Soul. A aquest darrer és a qui hem d’agrair la trobada de Lee amb la seva banda d’estudi, The Expressions, i que els seus àlbums tinguin sempre una edició amb els temes únicament instrumentals (com també passa amb Charles Bradley i la Menahan Street Band): no és informació per omplir, aquestes versions instrumentals podrien patrocinar permanentment la secció de música per escriure (si no em creieu, feu la prova).


3. Sheets – DAMIEN JURADO

Un altre Damien: ara Jurado i ara des de Seattle. Suposo que aquest origen (paraules clau: grunge-pluja-depressió-suïcidi) explica que l’aposta del cantautor —a qui s’ha comparat amb Carver des de l’expressió musical (!)— estigui envoltada d’una pàtina més negativa, d’una sensibilitat menys delicada que s’arriba a tacar de distorsió, virulència i agressivitat. Tot això pot fer que en aquesta ocasió el “despertar”, la “presa de consciència” del nostre personatge, quedi més punyent, més colpidora, amb un component més traumàtic, potser més perenne, més…millor?

De totes maneres, Jurado ens regala de nou una cueta en la línia de Rice (tot i que ara les veus que es creuen són de guitarra i piano) que ens remet novament a la possibiltat de tancar el conte (un cop desinflada l’epifania) amb cura i atenció a la musicalitat d’un final que sembli entossudir-se en no desaparèixer.


4. The games you play – WAX TAYLOR feat. VOICE

Les tres propostes anteriors etiquetarien amb paraules com “tristor” o “drama” el concepte d’epifania, i això no és ni just ni rigorós. Amb aquests dos darrers exemples busquem ambients que facilitin una via de revelació de caràcter diferent.

La primera, amb la lírica mastegada de Voice i la base hip/trip-hopera elegant d’un Wax Taylor que ja tardava a aparèixer en un Hot5. És precisament a través d’aquesta base (sense oblidar-nos de la flauta i la guitarra re-repuntejada a l’estil mediterrani) com aquest The games you play convida a caminar, a recórrer els camins de l’epifania amb calma però pas ferm, potser de forma més serena, més analítica, més crítica, amb le mans a les butxaques i fotent patada a una pedra de tant en tant.


5. Guns of Brixton – NOUVELLE VAGUE

Això de les versions té molts riscos i en conseqüència detractors, però resulta que jo (que sóc qui escriu el blog) en sóc un autèntic fan. I més si em topo amb versions que m’agraden i que capgiren sense por ni manies originals que també m’agraden. He de dir que aquests francesos a vegades l’encerten i d’altres no, però en aquest tema doten el combatiu Guns of Brixton de The Clash (tothom dret, si us plau) d’una nova dimensió (altrament el temazo dels britànics no ens serviria per aquest Hot5).

Personatge i lector, arribats a aquesta darrera proposta, haurien de ser capaços d’avançar fins a l’immiment final empesos per l’escombreta i les trepitjades de piano, ja plenament conscients de la revelació i més o menys orientats en el significat que aquesta ha de prendre, per acabar decidint: ¿I ara, d’aquest conte, “how you gonna go”?


NOTES:

  • Si no et convencen els Damiens, pots provar amb That’s all there is – NINA ANASTASIA: és un tema més convencional i menys intens, però pot jugar un rol similar i té detalls interessants en els matisos interpretatius de la la bateria i les intervencions puntuals del sempre curiós theremín.
  • Si t’agrada la línia Wax Taylor però prefereixes una cosa més fosca i sense l’omnipresència de (la) Voice, pots provar amb l’Insomniac Olympics – BLOCKHEAD, un altre dels que ja haurien d’anar sortint per aquí (i que ho fa per primera vegada amb un vídeo interessant).
  • Si ets dels que no suporten les epifanies finals, em sap greu: totes les opinions són bones, però haver-ho pensat abans d’empassar-te tot el Hot5.

Hot 5: música per escriure (II)

5 TEMES PER CONVIDAR LA PARELLA PROTAGONISTA A ABAIXAR LES CORTINES I BALLAR DESPILOTADA AL MIG DEL MENJADOR

[no agafadets/etes, eh… cadascú a la seva i en plan escandalós]

1. Ooh Poo Pah Doo – JESSIE HILL

Anava a proposar la versió brassbandera hiperinjectada d’arranjaments anàrquics apareguda a Treme (brutal), però per l’objectiu que ens ocupa em quedo amb Jessie Hill: ell és qui la va popularitzar (d’entre les infinites versions posteriors, no et perdis la que estripen en directe els The Who durant uns mesos en què van deixar de dir-se The Who) i la versió és un punt més accessible per al ball. De fet, servirien totes dues, i la veritat és que sentint-les m’estranyaria que a New Orleans no sigui ja una pràctica bastant estesa.

Si l’experiència els agrada no descartis que a la propera comencin el ball amb una teatralització dels cors pregunta-resposta inicials. I si s’hi acostumen oblida’t del gir posterior que els tenies pensat: després d’això ja no hi haurà ni conflicte ni històries. Deixa que s’ho passin bé i planteja’t de seguir l’exemple (s’ha de ballar amb ànima i llibertat, allunya’t dels mals referents).


2. Spanish Flea – TOMMY McCOOK & THE SUPERSONICS

El saxofonista Tommy McCook, al capdavant dels Skatalites (bona part dels quals s’amaguen també rere aquest The Supersonics i tantes altres bandes d’estudi dels 60 a Jamaica), va gestar amb Jackie Mittoo (i Alphonso, Brevette, Knibb, Drummond,…) un dels ritmes insulars més ballables que mai s’hagi inventat (aquí reconec que sóc 0 objectiu). Ho van fer tant a base de composicions pròpies com d’importar melodies exitoses de l’època i fer-ne reinterpretacions sincopades, com és el cas d’aquest Spanish flea (Julius Wechter, 1965).

…tant xerrar m’havia oblidat de la parella: si la cançó ha estat sonant fins ara i encara no els tens posant a prova les seves articulacions amb un somriure d’orella a orella (potser és la proposta més divertida), és que —o ells o tu— no teniu sang a les venes. Torna-hi, vols? Torna-la a posar des del principi, deixa passar el tic-tac que marca l’escallot i la resta sortirà sola.


3. Johnny got a boom boom – IMELDA MAY

Diria que és una bona opció si busques una escena amb tints tarantinians. Pots canviar el menjador per una típica habitació de motel (també poden córrer la típica cortina de la típica finestra), posa-hi un mirallet sobre la taula, un bitllet enrotllat, i crea una parella bastant desequilibrada que es mogui entre la passió i l’odi: segur que es posen molt teatrerus en ballar i accentuen la resposta als boom-booms amb gestos exagerats.

Però no, no estem a Amèrica. No sé si hi ha motels de carretera a Irlanda, però tavernes de barri segur. “La choni de Dublín” (així és com anomena a la nova diva del rockabilly un bon amic meu —amb to carinyós i d’admiració—) segur que es va passejar per unes quantes d’aquestes tavernes, abans (i potser després) d’atraure i captivar a tots i cada un dels assistents als seus directes (portin o no portin tupè).


4. Yeah Yeah baby – STRANGER & PATSY

No és Hawai, no facis cas a la guitarra de la introducció: torna a ser Jamaica, tornen a ser els 60. Si els d’abans eren assidus a les bandes d’estudi, Stranger Cole i Patsy Todd eren uns dels nombrosos vocalistes que es movien malvenent gravacions entre l’estudi ubicat sota el magatzem d’alcohol de Duke Reid (The Trojan) i els d’altres productors i segells de la zona.

Aquesta proposta té un parell d’avantatges enfront les anteriors: 1) és més pausada i suggereix una major sinuositat en els moviments de cadera, i 2) el format “duet” et permet situar tots dos personatges cara a cara per cantar-se un a l’altre la cançó, mirant-se com pardalets i fent veure —tots romàntics/ques ells/elles— que porten un micro a la mà. Surt una escena ridícula? estúpida? cutre? Ja l’eliminaràs a la reescriptura.


5. Harem girl – RED PRYSOCK

No ens movem de principis dels seixanta, però tirem una mica més amunt, fins tornar als EUA: a King Records per ser exactes. Pels seus estudis van passar artistes com James Brown (sí, ell tot solet es podria ventilar aquest Hot5) i Nina Simone, per posar exemples que marquin línia.

Aquesta darrera possibilitat amb flaires més eròtiques et pot ajudar a a aprofitar l’embranzida dels personatges i conduir l’escena fins al que punt que tots i totes estàvem esperant. Porta’ls-hi a poc a poc, fent-los aproximar posicions mentre es presenta la melodia, i que comencin a magrejar-se quan comença el solo de Wilson (aka Red) Prysock, un d’aquells que t’ho arrenca tot i més. A partir d’aquí, tu decideixes: o et decantes per l’el·lipsi amb un fos a negre, o ens deleites amb una escena que ens faci anar calentons i calentones a dormir.


NOTES:

  • Si no t’acaba de convèncer el tema de Jesse Hill, prova aquest temazo que ens va regalar Tina Turner abans que els vuitanta (com a tothom) li passessin factura: Am I a fall in love – IKE & TINA TURNER
  • Si no et funciona l’Spanish Flea i vols donar una segona oportunitat als mateixos protagonistes i a la vessant més divertida de l’ska jamaicà, prova amb aquesta versió de la veïna “El manisero”: Peanut vendor – TOMMY McCOOK
  • Si preferies que no estigués tot tant centrat en la música negra, em sap greu, però l’escena demanava groove.
  • Si no estàs escrivint res que requereixi aquest tipus d’escena, és igual: please, don’t try this at home!

Hot 5: música per escriure (I)

5 TEMES PER EMPÈNYER UN PERSONATGE A ENGOLIR UN CHUPITO DE CIANUR

 

*ACLARIMENT PER A LA PRIMERA ENTREGA: La “secció” no va de lletres de cançons (ni d’analitzar-les, ni de gaudir de la seva poesia: mentre s’escriu pot ser contraproduent i crear interferències entre textos). Evidentment les lletres hi van lligades, però la “secció” va de MÚSICA: de sonoritats, d’acords majors i menors, d’arranjaments, de textures, de tempos, de dinàmiques, i de l’atmosfera que tot això genera: “El que és llarg i difícil és posar-se en l’estat d’ànim adequat, crear l’atmosfera del que un va a escriure” [Jules Renard]

1. The cross that stole this heart away – MICAH P. HINSON

Escoltar aquest Micah P. Hinson & the pioneer saboteurs a l’hora d’escriure és força recomanable. Uns arranjaments molt cuidats t’endinsen en aquest cosmos sonor particular, governat des de l’ombra pels arcs i les cordes. De fet, un l’escolta després interpretant els temes a soles (ell i guitarra, a lo Dylan) i resulta un pelet més insuls.

Pel que fa a l’objectiu que ens ocupa, resultaran definitius la cadència d’una veu que ningú diria que surti del seu cos i la profunditat de la bateria; tot i que segurament la força i capacitat destructiva del tema s’expliquen per la insistència amb què es repeteix la melodia, furgant-hi una vegada i una altra: ara teclat, ara guitarra, ara veu, fins arribar a la solitud i llunyania de la trompeta que acaba tancant el tema. Un gran comiat per a un últim alè.

2. Sadder than you – ANGUS & JULIA STONE

Sembla que últimament el popifolki dels germans australians està un pèl sobat. Cert. I poden fer una mica de rabieta per l’estètica, o embafar a vegades per excés de glucosa. Potser també. Però m’agraden els seus temes, sobretot per escriure: minimalistes, intimistes, d’habitació petita (amb o sense flors a les parets, amb o sense poms d’or).

La guitarra despullada fins al punt de deixar-nos veure el trastejat i la fragilitat d’una veu aparentment massa innocent per a un tema així, em semblen adequats per a l’ocasió: posa-li el got davant i amb aquesta cançó serà difícil que s’hi resisteixi, suposo que acabarà (fàcil) més trist que tu.

3. Losing hand – RAY CHARLES

L’ànima de la música negra és poc propensa a l’abandó, la lluita i el tirar endavant li són inherents, però en sóc un incondicional i no volia deixar el primer Hot5 sense representació: un blues ben arrossegadet pot jugar aquest rol perfectament.

Proposo el primer Ray Charles, el més sec, encara sense els condiments de les big bands que acompanyaran bona part dels seus grans hits posteriors. Evidentment, si parlem de blues parlem de guitarra, i la que aquí posa el guitarrista per dialogar amb la mà dreta de Ray Charles és un bon exemple de “menys és més”: sobretot amb els acords que es precipiten en caiguda lliure, marcant el camí a seguir pel personatge.

4. Exit music (for a film) – RADIOHEAD

Recomanaria l’OK computer per escriure qualsevol cosa, sempre i quan es vulgui arribar al fons del que s’escriu. Els britànics, amb la veu emocionalment explosiva de Thom Yorke al capdavant, són experts en això: en crear atmosferes penetrants de les que és difícil sortir-ne indemne. Com que això no va de lletres, no diré res sobre les de Yorke (…).

Tot i que no ho hem contemplat fins aquí, segur que es necessita una bona dosi de força i impuls per agafar el gotet i aixecar el colze. L’habilitat de Radiohead a l’hora de jugar amb les dinàmiques dins un mateix tema és envejable, i el fragment on aquest puja, sumat als cors eclesiàstics, poden servir per donar l’empenta necessària.

L’únic risc d’aquesta opció és que el personatge, un cop acabada la cançó i tot i assegurar que s’acabarà prenent el beuratge, es negui a fer-ho sense abans haver-la escoltat una altra vegada: això es pot convertir en un loop, incrustar-se, i deixar el relat inacabat.

5. Mysterons – PORTISHEAD

En això de crear atmosferes el trip-hop de qualitat té molt a dir. Bona part del Dummy de Portishead podria entrar en aquest Hot5: també pot ser una opció —escoltar l’àlbum sencer—, entenent que una escena així no s’escriu amb el temps que dura una cançó (tot i que l’estratègia d’agafar un sol tema i activar el mode repeat funciona sovint —allunya’t del got però, no sigui cas que te l’acabis empassant tu—).

En el cas d’aquesta proposta, al personatge li podria sortir una decisió presa de forma més tortuosa, amb dubtes constants, caminades insegures al voltant de la taula i algun objecte de l’habitació acabant esmicolat a terra. I si finalment no pots doblegar-lo, pensa en canviar-li el destí. Tot per no-res, sí, però potser s’ho mereix.

NOTES:

  • Si el teu personatge fa una mica de tuf a naftalina i està ubicat als noranta, prova amb Something in the way – NIRVANA
  • Si no acabes de veure l’opció Portishead, prova l’alternativa Black milk – MASSIVE ATTACK
  • En cas de no funcionar cap de les anteriors, vés sobre segur i tira de Leonard Cohen.
  • Si creus que aquestes propostes parteixen d’una premissa errònia —“l’acte en qüestió ha de tenir una bona dosi de foscor”— i que els manca un punt d’esperança o esperit positiu per dotar d’un toc més original l’escena, em sap greu.