Primeres vegades (III)

—Aquesta és especial.

—Pots comptar, sempre dius el mateix.

—Que no, que aquesta ho és.

—I per què, si es pot saber?

—Doncs perquè és la primera vegada que em publiquen alguna cosa, ja sé que només és un conte, però deu voler dir que a l’Escola els va semblar prou bò, no? Estarà imprès, tinta, paper, llibre, qui vulgui podrà llegir un conte meu i no només aquesta merdeta d’experiments que penjo aquí: que fa il·lusió, ves.

—La il·lusió és per als il·lusos.

—Mira, deixa-ho estar, no sé perquè parlo amb tu si tampoc tens cap intenció d’anar-hi.

—Anar on?

—A la paradeta de l’Escola, per Sant Jordi, a comprar el llibre… és igual, tu t’ho perds, de fet crec que t’agradaria el conte: en certa manera parla de tu.

—Ah, no… no pensis que no sé què intentes… ara t’he de preguntar de què va, no?

—Va sobre els contes.

—Un conte sobre els contes: mooolt especial. Doncs jo crec que seria més especial si fos l’última vegada que et publiquen alguna cosa i no la primera. O encara millor: si fos la primera i l’última.

—Vés a la merda.

 

Coberta_Iceberg_2016_baixa
Publicació de “Cinquè segona” a Iceberg – Antologia de contes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, 2016

Comunicació (?)

Escoltes_paralegals

—Què vols dir?

—Jo?

—Veus algú més aquí?

—Tu, potser?

—Però jo sóc qui pregunta, no?

—Ah, i quan tu preguntes jo he de córrer a respondre?

—A tu què et sembla?

—I quina era la pregunta?

—Amb això que has deixat anar de si de tant en tant m’escoltéssis, què has volgut dir?

—No és prou evident?

—De veritat creus que no t’escolto?

—Tu sabràs: jo t’escolto, tu ho fas?

—Ara resultarà que tu m’escoltes més a mi que jo a tu?

—A tu què et sembla?

—Realment creus que sóc jo qui ha de respondre aquesta pregunta?

—Veus algú més aquí?

—Tu, potser?

—Però ara no sóc jo el que pregunta?

—I quan fas una pregunta, ni que sigui de tant en tant, podries no incloure-hi ja la resposta?

—Què vols dir?

—Jo?!

Assaig-error

Escoltes_paralegals

—Una merda és! Una altra vegada una autèntica merda, òstia! [cop: a la taula? porta? paret?] I saps perquè, no? Pel de sempre, perquè arrenco tot convençut però no passa ni una hora que ja et noto pupulant per aquí, i em fas dubtar, penso que vaig malament i començo a fer canvis i vinga canvis i més canvis fins que acabo tornant a posar-m’hi des de zero; però és que és igual, tant li fot, perquè al cap d’una estona apareixes una altra vegada, així dissimuladet, pobret, com qui no vol la cosa, fent veure que no hi ets… però em puc imaginar la cara que poses, saps? I em desconcentro, perdo el fil, m’aturo, tiro enrere, ho repasso i ja no m’agrada res, i als cinc minuts deixo de creure-hi i al final… [inspira] al final ja no hi ha qui es cregui res, collons [rebufa]. [silenci llarg]. Així no hi ha qui avanci, així sempre acabarà igual: com el cul, no pot acabar de cap altra manera, tot acabarà quedant sempre com el puto cul. I saps de qui és culpa, no? Content? Satisfet?

—Però si jo no he dit res.

—Dit? No, si dir no dius mai res tu.

—Ei, frena una mica, sents? [sospir]. A veure: per què hauria d’estar malament?

—Veus? Veus?! A això em refereixo: ja ho estàs tornant a fer!