Dubtes electorals il·lustrats

eleccions

 

I. SOBRE DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA I ALCOHOL

a) El fet que aquí no existeixi aquesta llei seca electoral (la foto és de Perú i habitual a diversos països llatinoamericans)…

¿És una senyal de superioritat moral i major grau de civilització i responsabilitat democràtica de la ciutadania?

¿És fruit de l’acord entre tots els partits per no perdre els vots d’aquelles persones que només decideixen anar a votar si van molt borratxes?

¿És per no fer trontollar el missatge “les eleccions són la festa de la democràcia”?

¿És que donem per fet que ningú provocarà aldarulls celebrant els resultats?

¿O que s’ha abandonat la lluita contra l’abstenció?

b) Quan vas a exercir el teu dret a vot…

¿Et deixen votar borratxo/a?

¿Com/qui decideix quin és el límit d’embriaguesa acceptable?

¿Com se la diferencia de l’eufòria mostrada per aquelles persones que voten amb gran convenciment, satisfacció i esperança?

c) A l’entrada dels col·legis electorals…

¿Hi hauria d’haver controls d’alcoholèmia per evitar el possible vot irresponsable?

¿Hi hauria d’haver controls d’exultació excessiva per evitar el possible vot acrític i/o fanàtic?

 

propagandaelectoral

 

II. SOBRE PARTITS I PROPAGANDA ELECTORAL

a) Quan els partits afirmen que es mullen en els seus programes…

¿vol dir que aquests tard o d’hora s’assequen?

¿En cas afirmatiu, quan tarden?

¿Seria pertinent preguntar quant tarden?

b) Quan van plantejar rebaixar el cost de les campanyes, i tenint en compte com m’han deixat la bústia…

¿ja comptaven amb un suposat finançament il·legal de les impremtes afins?

c) Si sotmetem les formacions que es presenten a les eleccions a un procés de reciclatge…

—per exemple, si trossejo i mullo bé totes les butlletes, les converteixo en una única bola de pasta de paper, configuro noves butlletes a partir de noves combinacions de diversos elements de la mateixa matèria prima (propostes/principis dels partits originals), les asseco, i aquestes noves butlletes/formacions polítiques són les que es presenten a les eleccions—

¿els hipotètics resultats electorals fruit d’aquest reciclatge canviarien la nostra realitat d’una forma diferent a com ho faran (suposant que així sigui) els resultats electorals reals, és a dir, els de les formacions presentades en la seva versió original?

… i acció?

Ja fa quinze dies que els tinc així: tots dos parats com a estaquirots, cadascun a la seva banda de carrer, respectant les marques enganxades a terra amb dos trossos de cinta en forma de creu i esperant rebre instruccions. Es miren des de les respectives voreres mentre no paren de passar cotxes i perden el contacte visual quan ho fa un camió, una grua o un autobús (força estona si un d’aquests voluminosos coincideix amb el moment en què es posa el semàfor en vermell al cap del carrer).

Tinc el megàfon a la mà, però no em decideixo. Fins aquí (ja ens hem passejat per dues pàgines) tot ha anat prou bé, però ara… Potser és cert que em costa activar els personatges. No puc evitar pensar en el que deia Carver: “Tu no ets els teus personatges, però els teus personatges sí que són tu”. I en el que Adele li diu insistentment a Paul Preston durant la tercera temporada d’In Treatment: “No crec que t’adonis de com n’estàs de paralitzat, permanentment instal·lat en l’immobilisme”.

¿Sóc jo, doncs? ¿O és elecció seva? Podrien passar olímpicament de mi, apropar-se al semàfor, esperar a que es posi verd i trobar-se a la meitat del pas zebra. O travessar corrent entre els cotxes en marxa, frenant-los amb els braços aixecats sense por a provocar algun accident. O fins i tot podrien posar-se més hollywoodiencs saltant espectacularment per damunt d’algun capó. Però no. Segueixen quiets.

A vegades, enmig d’aquesta espera eterna, em fixo en com observen de reüll als extres, a qui tinc ordenat de no aturar-se mai: reprodueixen els mateixos moviments una vegada i una altra, com submergits en un loop irreflexiu, idèntic al dels vehicles que recorren el carrer, donen la volta a l’illa de cases i tornen a passar i tornen a passar i tornen a passar. Potser quan se’ls miren, pensen: ¿Val la pena?

¿I si simplement —tot i ser perfectament conscients del conflicte al qual els he convidat a enfrontar-se— decideixen que no fer és millor que fer per fer? ¿Pot ser bò un conte en el qual, en darrera instància, no passi res? ¿L’omissió és suficient per resoldre’l de manera satisfactòria? ¿Respondre afirmativament a aquesta pregunta no és més que disfressar la incapacitat d’empunyar el megàfon amb el coratge suficient per cridar “i acció!”?

¿És això el que en realitat —tots— estem esperant que algú faci per nosaltres?

i_accio

¿I tu, què vols ser quan siguis gran?

Jo vull conduir un bibliobús. I emportar-me’l al meu poble. I baixar el carrer Sant Antoni a tocs de botzina. I que en sentir-los, tal i com feia amb la sirena del camió del peix o els impactes metàl·lics contra les bombones de butanu, la iaia tregui el cap pel balcó.

Llavors tornarà a la cuina, apagarà el foc, treurà el pot de samfaina del bany maria, es desfarà el davantal i sortirà al carrer agafant de la mà el meu jo petit, que anirà fent saltirons al seu costat fins arribar a la plaça.

El primer que faré quan els vegi entrar serà oferir un conte al meu jo petit. Ell el fullejarà i me’l tornarà dient que vol “més lletra i menys dibuixos”. Deixaré que se’n triï un altre, surti corrent cap a fora, s’assegui al banc del costat de la font i comenci a llegir amb l’avidesa de qui ho té tot per descobrir (i encara no es creu, il·lús, el contrari).

Ella em dirà que tant li fa un llibre o un altre, perquè ella llegeix tot el que li cau a les mans amb aquella avidesa exclusiva de les persones que valoren realment la possibilitat de saber-ne, de qui se sent orgullosa d’haver-se guanyat una oportunitat que ben bé li hagués pogut ser negada. N’hi recomanaré un que m’agradi i l’enganyaré: li diré que l’he escrit jo. Ella farà veure que s’empassa la mentida i se’l guardarà, ben protegit, a la butxaca frontal de la bata, enmig l’olor de les bajoques que haurà collit aquell mateix matí.

Al tornar a casa em prepararà (al jo petit) un pa amb tomaca, amb més tomaca que pa i més embotit que tomaca. Em posarà el plat damunt la taula de la saleta, s’asseurà a la cadireta blava del costat de la llar de foc i començarà a llegir el llibre que sap que no és meu, com si realment ho fos: amb l’avidesa de qui pot gaudir d’una oportunitat que, passi el que passi, ja ens ha estat negada.

I de tant en tant aixecarà el cap i mirarà satisfeta com engullo el berenar. I jo li retornaré la mirada amb un somriure que li avanci com la trobo a faltar: ara que ella ja no hi és, i jo —que vull conduir un bibliobús— m’he fet més gran del que voldria.

iaia

¿Molt poca cosa?

Atabalat, perquè amb aquestes coses sempre vaig a última hora.

Avui fa vuit anys, vaig a la festa i li he de fer un regal; o més ben dit, li vull fer un regal: no és pur compromís, realment tinc ganes de fer un regal que valgui la pena, un regal conscient, un regal “militant”.

He pensat en un llibre (militància cultural?), no crec que ningú altre n’hi regali cap. En busco un de bona narrativa, que no estigui patrocinat per cap canal infantil o saga de cine. M’agradaria un recull de contes (militància contista? cuentista?).

Intento no ofegar-me en el caos regnant a la secció de literatura infantil i juvenil i busco referències d’edat recomanada (tot i no creure-hi massa necessito passar algun tipus de filtre, ja he avisat que vaig tard). Mitja hora després noto que començo a naufragar i decideixo assegurar el tret. M’apropo al taulell i demano si tenen algun recull de contes de Roald Dahl o de Gianni Rodari: de Rodari em sona aquell tan bò, el del pare que explica cada dia un conte, per telèfon, a la seva filla, però no en recordo el títol… Ah, sí, clar, quina memòria la meva. Doncs no, no el tenen. Mala llet.

Segueixo remenant i topo amb un recull de contes d’un autor d’aquí*: m’agrada la idea (militància km0?). Tot i que el títol em sembla un pèl massa ambiciós, suggereix que els contes conviden a llençar una mirada crítica envers la realitat: ideal per a les meves intencions (militància crítica? transformadora?).

Llegeixo un parell de pàgines, m’agrada força l’estil amb què està escrit i sembla que s’adequarà a l’edat i maduresa que atribueixo a la receptora. L’aparto i busco una mica més, per si de cas: potser algun en la mateixa línia però que li pugui resultar més atractiu (per la portada, pels colors, pel que sigui; no he d’oblidar que el regal no és per a mi).

No trobo res que em convenci més. Passo per caixa i surto de la botiga. Un cop a fora obro la bossa i me’l torno a mirar. Només deu euros, no deu passar els cent grams, ocupa poc espai, és més aviat primet: ¿potser com a regal és molt poca cosa? Una invitació a pensar, a descobrir, a dubtar, a reflexionar, a conèixer, a empoderar-se, a ser crític: els canvis els lideraran les més petites, l’educació és la base de tot. Potser no és tan poca cosa.

Ho contrasto (per telèfon): només un llibre? Home, amb un llibre sempre quedes bé però també pot semblar un últim recurs; com et sembli, però això de regalar llibres ja es fa per Sant Jordi, no? I saps quants arbres es talen per imprimir un llibre? (militància verda? De veritat algú em vol fer creure que salvar el planeta ara dependrà dels llibres? No són fungibles!).

Crec que serà millor buscar alguna altra cosa, ni que sigui una xorradeta, per complementar-ho: potser un llibre és molt poca cosa.

a_pes

*és aquest: no en puc dir res més perquè no l’he llegit (és lleig que et regalin un llibre ja desvirgat, i a més, faig tard).