“Gotelé”

Com pot haver arribat a aquest punt? Si a ell ni tan sols el molestava, va ser idea d’ella, de la Mireia, horrorós va dir quan el va veure, o horrible, no ho recorda. A ell tal cual ja li estava bé, però li va fer prometre que el traurien, que el taparien, condició indispensable per agafar el pis: el gotelé va fora. Però després anaven justos de pasta i no trobaven el moment, sobretot ell: vols dir que toca, ara? I si ens esperem uns mesos? Fins que va acabar marxant ella abans que el gotelé. I encara ara, quan té aquesta sensació de no poder-se moure, de no poder respirar, la culpa a ella per haver-li posat la idea al cap de bon començament. Però qui li manava enredar-s’hi quan la Mireia ja l’havia deixat? Per què de sobte sí que veia com de gruixudes eren realment les burxes? Em maten la llum, li va dir al guixaire (el que deia sempre la Mireia). I ara, quina llum té? Reconèixer que es va deixar portar per la merda de moment que passava, això és el que hauria d’haver fet, però no, ell es repetia una vegada i una altra que havia sigut una bona decisió: Òstia era avui que venies per començar? I es va quedar mirant les parets del passadís, amb les fotos penjades (d’ell i la Mireia, d’ella i el seu gos, d’ell i el gos d’ella) i el quadre que li havia regalat la Mireia pel seu aniversari. I després es va mirar els sacs als peus del guixaire. Saps què? Tapa, li va dir. N’està segur? Serà més guix, més temps, més pasta. Tapa, tu tapa. Doncs et semblarà una tonteria, però m’ha anat de puta mare, amb això del guix he superat la ruptura molt millor que altres vegades. És veritat, es va refer ràpid i de seguida va conèixer la Laia, i quan ja gairebé tenien la cuina reformada i l’habitació del nadó pintada, va i marxa. Com la Mireia, d’un dia per l’altre, adéu. I aquí va perdre els papers. Va tornar a trucar el guixaire i aquesta vegada li va dir directament: tapa, tot, la cuina nova, els mobles que havia portat la Laia del seu pis, els trastos per l’habitació de la nena. I la resta ja te la pots imaginar. La següent va ser la Maite. I després, la Clara. La quarta, adéu, d’un dia per l’altre. No hi haurà cinquena, perquè ara ningú s’atreveix a entrar, se’l miren com a un psicòpata només obrir la porta i veure aquest laberint estret i fosc. Li matava la llum, deia. I ara s’ha de posar de perfil per poder caminar per casa. Tapa, tapa, tu tapa.

Comunicació (?)

Escoltes_paralegals

—Què vols dir?

—Jo?

—Veus algú més aquí?

—Tu, potser?

—Però jo sóc qui pregunta, no?

—Ah, i quan tu preguntes jo he de córrer a respondre?

—A tu què et sembla?

—I quina era la pregunta?

—Amb això que has deixat anar de si de tant en tant m’escoltéssis, què has volgut dir?

—No és prou evident?

—De veritat creus que no t’escolto?

—Tu sabràs: jo t’escolto, tu ho fas?

—Ara resultarà que tu m’escoltes més a mi que jo a tu?

—A tu què et sembla?

—Realment creus que sóc jo qui ha de respondre aquesta pregunta?

—Veus algú més aquí?

—Tu, potser?

—Però ara no sóc jo el que pregunta?

—I quan fas una pregunta, ni que sigui de tant en tant, podries no incloure-hi ja la resposta?

—Què vols dir?

—Jo?!

… i acció?

Ja fa quinze dies que els tinc així: tots dos parats com a estaquirots, cadascun a la seva banda de carrer, respectant les marques enganxades a terra amb dos trossos de cinta en forma de creu i esperant rebre instruccions. Es miren des de les respectives voreres mentre no paren de passar cotxes i perden el contacte visual quan ho fa un camió, una grua o un autobús (força estona si un d’aquests voluminosos coincideix amb el moment en què es posa el semàfor en vermell al cap del carrer).

Tinc el megàfon a la mà, però no em decideixo. Fins aquí (ja ens hem passejat per dues pàgines) tot ha anat prou bé, però ara… Potser és cert que em costa activar els personatges. No puc evitar pensar en el que deia Carver: “Tu no ets els teus personatges, però els teus personatges sí que són tu”. I en el que Adele li diu insistentment a Paul Preston durant la tercera temporada d’In Treatment: “No crec que t’adonis de com n’estàs de paralitzat, permanentment instal·lat en l’immobilisme”.

¿Sóc jo, doncs? ¿O és elecció seva? Podrien passar olímpicament de mi, apropar-se al semàfor, esperar a que es posi verd i trobar-se a la meitat del pas zebra. O travessar corrent entre els cotxes en marxa, frenant-los amb els braços aixecats sense por a provocar algun accident. O fins i tot podrien posar-se més hollywoodiencs saltant espectacularment per damunt d’algun capó. Però no. Segueixen quiets.

A vegades, enmig d’aquesta espera eterna, em fixo en com observen de reüll als extres, a qui tinc ordenat de no aturar-se mai: reprodueixen els mateixos moviments una vegada i una altra, com submergits en un loop irreflexiu, idèntic al dels vehicles que recorren el carrer, donen la volta a l’illa de cases i tornen a passar i tornen a passar i tornen a passar. Potser quan se’ls miren, pensen: ¿Val la pena?

¿I si simplement —tot i ser perfectament conscients del conflicte al qual els he convidat a enfrontar-se— decideixen que no fer és millor que fer per fer? ¿Pot ser bò un conte en el qual, en darrera instància, no passi res? ¿L’omissió és suficient per resoldre’l de manera satisfactòria? ¿Respondre afirmativament a aquesta pregunta no és més que disfressar la incapacitat d’empunyar el megàfon amb el coratge suficient per cridar “i acció!”?

¿És això el que en realitat —tots— estem esperant que algú faci per nosaltres?

i_accio

Mosca nº1 (estiu del 40)

Surt del poble i enfila el camí. Ja fa més d’un any, des que va acabar la guerra, que el recorre dos cops per setmana. Tot i que les pedres se li escolen dins un calçat molt desgastat, ho fa a bon pas i sense apartar la vista del sender. S’endinsa al cementiri bellugant el braç per foragitar una mosca que li ronda els cabells. Travessa l’espai sembrat de creus de fusta jove i es dirigeix cap al passadís lateral, on ell ja l’està esperant.

Respon al gest de salutació del xarcuter desbotonant-se amb habilitat la brusa negra de màniga llarga i deixant els pits a mercè dels seus ulls. Sense dir res, s’ajeu d’esquena a terra, s’arromanga la faldilla també negra fins a la cintura i s’abaixa les calces fins als turmells. La mosca s’interposa entre el cel i la seva mirada, donant tombs espasmòdics sense sentit. Aconsegueix apartar-la brandant la mà esquerra i fixa la mirada en un núvol solitari. Quan ell se li abalança entre les cames comença a respirar per la boca, de forma lenta i acompassada, per evitar l’olor del seu alè. Interromp el ritme de la respiració amb una ganyota. El recupera.

Aguanta les envestides concentrada en el núvol, que s’entossudeix a no avançar tot i que l’intenta empènyer amb insistència. En veure reaparèixer la mosca voletejant nerviosa davant del núvol, clava les ungles de la mà dreta a terra i tanca l’esquerra envoltant amb força una pedra. Ara l’insecte se li instal·la just sobre la punta del nas. Bufa dirigint l’aire cap amunt, però no aconsegueix que es mogui. Inspira profundament i estreny la pedra amb els dits. Pot veure clarament, en primeríssim pla, com la mosca es planta orgullosa i comença a fregar-se les potes amb delit. Reacciona aixecant la pedra a un pam de terra. La mosca s’atura, la mira, com desafiant-la. Ella li aguanta la mirada mentre amb els dits va llimant la rugositat de la terra enganxada a la pedra. La mosca segueix quieta. Ella espera. El núvol no avança.

Finalment s’escolta el gemec que marca l’últim moviment. La mosca abandona el nas i torna a passejar-se per l’interior del núvol. Ella allibera la pedra i empeny lleument al xarcuter, el suficient perquè ell mateix s’aparti. S’arregla les calces i la faldilla, es reincorpora. Un cop botonada la brusa i mirant-lo a la cara, estén la mà i aixeca les celles. Espera palplantada que s’ajupi amb parsimònia, deixi el cigarro sobre la pedra, agafi de terra un paquet lligat amb cordill d’espart i el situï sobre el seu palmell. El palpa, es gira i sense acomiadar-se comença a desfer el camí, deixant l’insecte enrere i avançant amb convicció: s’ha d’afanyar si vol tenir el dinar preparat quan arribin els nens.

Diccionari PRoPI (I)

insomni

1 m. [LC] [narrat] No hi ha manera. És un ocell. Per moments sembla que calli, però al final res, només feia una pausa per no desgastar-se la veu. Crec que desafina i ni tan sols és hora, encara no ha sortit el sol: on és la policia quan la necessites?

2 m. [LC] [interp] Manifestació recurrent d’una impotència tan accentuada que fa considerar hom incapaç de qualsevol cosa, fins i tot de morir una estona.

3 m. [LC] [autoinf] No res, que em costa descansar.

4 m. [LC] [autojust] Voluntat expressa de no deixar acabar el dia sense que hagi valgut mínimament la pena. 

5 m. [LC] [retro] ¿I si em poso a plorar com un nadó, vindrà algú?

6 m. [LC] [parad] El d’altri, somni de qualsevol psicoanalista.

7 m. [LC] [prescrip] Fes més esport. Racionalitza horaris. Estableix una rutina.

8 m. [LC] [simb] Led de despertador, parpella hiperactiva, brunzit de mosquit, agulla de rellotge, camió de la brossa, tela aspra, llit petit. Necessitem, ja, un llit d’u-coma-cinc.

9 m. [LC] [col] Menjar sostre, especialment fruit d’un consum inadequat.

¿I tu, què vols ser quan siguis gran?

Jo vull conduir un bibliobús. I emportar-me’l al meu poble. I baixar el carrer Sant Antoni a tocs de botzina. I que en sentir-los, tal i com feia amb la sirena del camió del peix o els impactes metàl·lics contra les bombones de butanu, la iaia tregui el cap pel balcó.

Llavors tornarà a la cuina, apagarà el foc, treurà el pot de samfaina del bany maria, es desfarà el davantal i sortirà al carrer agafant de la mà el meu jo petit, que anirà fent saltirons al seu costat fins arribar a la plaça.

El primer que faré quan els vegi entrar serà oferir un conte al meu jo petit. Ell el fullejarà i me’l tornarà dient que vol “més lletra i menys dibuixos”. Deixaré que se’n triï un altre, surti corrent cap a fora, s’assegui al banc del costat de la font i comenci a llegir amb l’avidesa de qui ho té tot per descobrir (i encara no es creu, il·lús, el contrari).

Ella em dirà que tant li fa un llibre o un altre, perquè ella llegeix tot el que li cau a les mans amb aquella avidesa exclusiva de les persones que valoren realment la possibilitat de saber-ne, de qui se sent orgullosa d’haver-se guanyat una oportunitat que ben bé li hagués pogut ser negada. N’hi recomanaré un que m’agradi i l’enganyaré: li diré que l’he escrit jo. Ella farà veure que s’empassa la mentida i se’l guardarà, ben protegit, a la butxaca frontal de la bata, enmig l’olor de les bajoques que haurà collit aquell mateix matí.

Al tornar a casa em prepararà (al jo petit) un pa amb tomaca, amb més tomaca que pa i més embotit que tomaca. Em posarà el plat damunt la taula de la saleta, s’asseurà a la cadireta blava del costat de la llar de foc i començarà a llegir el llibre que sap que no és meu, com si realment ho fos: amb l’avidesa de qui pot gaudir d’una oportunitat que, passi el que passi, ja ens ha estat negada.

I de tant en tant aixecarà el cap i mirarà satisfeta com engullo el berenar. I jo li retornaré la mirada amb un somriure que li avanci com la trobo a faltar: ara que ella ja no hi és, i jo —que vull conduir un bibliobús— m’he fet més gran del que voldria.

iaia

Assaig-error

Escoltes_paralegals

—Una merda és! Una altra vegada una autèntica merda, òstia! [cop: a la taula? porta? paret?] I saps perquè, no? Pel de sempre, perquè arrenco tot convençut però no passa ni una hora que ja et noto pupulant per aquí, i em fas dubtar, penso que vaig malament i començo a fer canvis i vinga canvis i més canvis fins que acabo tornant a posar-m’hi des de zero; però és que és igual, tant li fot, perquè al cap d’una estona apareixes una altra vegada, així dissimuladet, pobret, com qui no vol la cosa, fent veure que no hi ets… però em puc imaginar la cara que poses, saps? I em desconcentro, perdo el fil, m’aturo, tiro enrere, ho repasso i ja no m’agrada res, i als cinc minuts deixo de creure-hi i al final… [inspira] al final ja no hi ha qui es cregui res, collons [rebufa]. [silenci llarg]. Així no hi ha qui avanci, així sempre acabarà igual: com el cul, no pot acabar de cap altra manera, tot acabarà quedant sempre com el puto cul. I saps de qui és culpa, no? Content? Satisfet?

—Però si jo no he dit res.

—Dit? No, si dir no dius mai res tu.

—Ei, frena una mica, sents? [sospir]. A veure: per què hauria d’estar malament?

—Veus? Veus?! A això em refereixo: ja ho estàs tornant a fer!

Comprar temps

Jo només volia provar-ho.

Va ser un company de feina qui em va avisar de la semblança. Em vaig apuntar l’adreça i en sortir de l’oficina m’hi vaig arribar. Fins que no em va servir la canya no li vaig veure del tot la cara. Sorprenent.

No hi vaig tornar fins que ja tenia la proposta ben treballada, un dijous a última hora. Va acceptar de seguida: faig poques hores, em puc arreglar els torns i uns ingressos extres m’anirien bé. Jo hauria de cobrir, a part, els desplaçaments, les dietes necessàries i el que costés el perruquer. Raonable.

Va funcionar de meravella des del primer dia. Quan se m’allargava la nit o em veia venir la ressaca, li enviava un missatge perquè l’endemà anés ell a treballar. Després li vaig anar encomanant més feinetes, cada vegada més delicades: portar la nena al bàsquet, acompanyar ma mare al metge, emportar-se el gos a córrer a la platja, anar a fer la compra amb la meva dona (ens hi hem entès perfectament em va dir el primer dia, no pateixis, tot controlat). Les setmanes que em cansava de fer vacances i dedicar-me a la vida social, ell s’ocupava d’anar a sopar amb els amics o acompanyava la meva dona al teatre. Jo em quedava reposant, escarxofat al sofà, i el dia següent arribava a la feina fresc com una rosa. Quan l’estrès treia el cap li canviava el torn i tornàvem a començar. El servei no tenia preu.

Ha sabut esperar. A que el gos li remeni més la cua que a mi, a tenir una complicitat amb la nena que jo mai havia tingut i a guanyar-se la confiança dels de la feina. El molt cabró ha sigut pacient, i arribat el moment ho ha destapat tot. Va pregonant que li sap greu, que quan em va contractar ja sabia que era una mala idea però no s’hi va poder resistir. Els reconeix entre llàgrimes que li ha sortit el tret per la culata i ara no sap com desfer-se de mi. Ensenya fotos seves de quan treballava al bar i m’assenyala amb el dit. Em miren amb menyspreu; tots excepte la meva dona: ella m’aparta la mirada i calla, no diu res.

Intento abordar-los a soles, quan ell no hi és, i explicar-los la veritat. No em fan cas: que no em volen ni sentir, que no els tornaré a enganyar. Però us prometo que el doble és ell. Algú m’ha de creure.

simetria

Molt llarg

Un nen corrent darrere una pilota aixeca sorra en passar vora el seu cap. Encara estirat, sacut la punta de la tovallola i es desfà de la sorra que la suor li ha aferrat a la cara. Renega en veu baixa: si li recriminés a crits mitja platja descobriria que en el fons l’enveja.

Es reincorpora a poc a poc mentre es lamenta de no haver-se decidit per la cadireta d’un bon principi. La desplega amb moviments feixucs i la situa sota el para-sol. S’hi deixa caure.

Ara el nen s’endinsa a l’aigua aixecant els genolls i rient d’excitació. El segueix amb la mirada i una ganyota marcada al rostre. Recorda les seves arribades a la platja quan era petit: li faltava temps —xancletes fora, camiseta i tovallola fetes un manyoc— per posar-se en remull. Avui ni tan sols es banyarà, li fa mandra la sensació de fredor que se li escampa per tot el cos, l’estimula massa. Com a màxim, abans de marxar, caminarà lentament fins a la vora de l’aigua i sucarà els peus.

Una rialla escandalosa li fa desviar l’atenció cap a la seva esquerra. Una parella d’adolescents juga a barallar-se per un pot de crema. Es rebolquen sobre la tovallola i aprofiten per refregar-se com qui no vol la cosa: dues pells suaus i despertes en ple descobriment. Retira la mirada quan se li creua la de la noia.

Busca el cel aixecant el cap, però es troba amb la tela del para-sol. Inspira profundament, mira de carregar voluntat i paciència. Això es farà molt llarg, pensa, com a mínim uns altres trenta. Abans li passaven ràpid, però ara… trenta més…