Localitzacions del conte “Consum propi”

Hi ha un conte d’El que dura un cigarro amb localitzacions concretes i reals. La ruta de Consum Propi (el conte, no el blog), il·lustrada per capítols, per si voleu buscar-hi el personatge:

1. Gòtic, Barcelona.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

2. Pigalle, París.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

3. Testaccio, Roma.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

4. El Alto, La Paz.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

5. Na Macaret, Menorca.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

(Com sempre, les fotos són PRòPies quan no s’apunta font o autoria)

 

 

“El que dura un cigarro”: Banda sonora

IMG_20190402_184334

Hi ha contes d’El que dura un cigarro que també sonen. Aquesta llista conté la música que hi apareix, que els fa de banda sonora i que hi dialoga (o els fa l’ullet), d’una o altra manera. De la primera a la tercera, les cançons pertanyen al conte En venda; de la quarta a la 8, a Consum Propi; de la 9 a la 12, a Rita; de la 13 a la 15, a De pèrdues i principis; i de la 16 a la 20, a Respostes (això és per qui vulgui relacionar-les amb els contes, els seus personatges i les seves atmosferes, però també podeu escoltar-la i punt, clar).

20 temes i una hora de música: Espero que la gaudiu!

El encontrar [llegint literatura] una verdad por primera vez puede ser muy divertido. Cuando la verdad de alguien es la misma que la tuya y parece que la está contando para ti… eso es fantástico”

Me levanté y salí. Empecé a caminar hacia casa. Así que eso era lo que querían: mentiras. Mentiras maravillosas. Eso es todo lo que necesitaban. La gente era tonta”

[Chinaski/Bukowski a La senda del perdedor]

Hot5: música per escriure (V) -Especial 1r aniversari-

5 ÀLBUMS PER A COMBATRE LA PANTALLA EN BLANC


Coincidint amb l’imminent primer aniversari de CoNSUmPRoPI, apareix una edició particular del Hot5, precisament la cinquena, i qui sap si l’última…

La particularitat d’aquest Hot5 és evident: fins ara sempre buscàvem atmosferes adequades per a escriure una determinada escena, però en aquest cas es tracta de buscar una atmosfera inspiradora en qualsevol sentit, que et permeti escriure qualsevol cosa (i ja, si de cas, després, si pot ser, que sigui bona). Així, i tenint en compte la duresa de la pantalla en blanc, i el temps necessari per a enfrontar-s’hi amb tenacitat i paciència, no serà un hot 5 de temes (encara que se n’adjunti un de mostra) sinó d’àlbums: tant en el conjunt de les propostes com en el propi si de cada una d’elles s’hi haurien de poder trobar diversos climes i estat d’ànims que facilitin i potenciïn la creació i generació d’idees (obertura), no restringint-los a una sola atmosfera que la limiti, l’encotilli o li marqui una línia massa clara (tancament). Almenys aquesta és la intenció: a partir d’aquí, ja entren les subjectivitats i allò de l’estètica de la recepció.


1. FAT FREDDY’S DROP – Based on a true story 

La primera proposta aspira a ser la primera a reproduir. No parlo només de l’àlbum sinó també de la cançó seleccionada (la primera del disc, la primera del seu primer disc, la primera de tot): quan algú intenta explicar el concepte d’intro hauria d’il·lustrar-lo necessàriament amb Ernie dels neozelandesos Fat Freddys Drop, i desaparèixer immediatament de la palestra, donant el curs per acabat quan la base rítmica i la melodia de vents entren en acció.

Els temes d’aquest àlbum creen atmosferes (algunes més vitals, altres més apagades) molt adequades com a camp de cultiu, ja que són poc invasives i permeten llaurar i intentar sembrar amb calma, des de la subjectivitat no condicionada però evitant una solitud excessivament condicionant. Tot plegat gràcies a la visió tant pròpia que Fat Freddys Drop té del reggae, del dub i del soul, allunyant-se de l’ortodòxia i jugant a desmuntar i capgirar els patrons rítmics, a cercar arranjaments tant precisos com efectius per la seva simplicitat i execució, a explorar els recursos electrònics, a optimitzar l’ús d’unes veus més resultones que espectaculars, i a treballar per a consolidar ambients coherents i rodons. Un bont punt de partida per començar: intentar caminar, per molt insegur que et sentis, és més fàcil sobre bases fermes.


2. EMILIANA TORRINIMe and Armini

Potser és una mica massa popi aquesta proposta, però les coses com siguin: rere aquesta llista hi ha un objectiu, i el que potser és l’àlbum més facilet (menys experimental) de la islandesa a mi m’ha servit per acomplir-lo (segell impactant pantalla: “tested”).

Els ambients que Emilíana crea a Me and Armini se serveixen d’una mica de tot: des de guitarres acústiques totalment nues a sintetitzadors, des del folk a l’electrònica, des de temes intimistes a hits comercials apareguts a mals anuncis de televisió (sí, sí), però, per sobre de tot, d’una veu incisiva que s’adapta a tots els entorns i que actua d’eix cohesionador. Potser és aquesta varietat hetereodoxa el que permet trobar alhora, i en un mateix àlbum, atmosferes angoixants, optimistes, tendres i superficials. Sigui com sigui, una amplitud de mires que, en la línia del que apuntàvem a la introducció del Hot5, pot anar d’allò més bé en aquestes primeres fases d’enfrontament amb la pantalla en blanc.


3. BELLERUCHETurntable soul music

Si tires bàsicament d’electrònica, tres persones són suficient: bases simples i contundents, un bon guitarrista i la veu més sensual d’aquest Hot5. Aquesta és la fórmula del soul electrònic amb tints triphoperos dels britànics Belleruche, i funciona, funciona molt bé.

Funciona per crear temes més ballables i temes més introspectius, però sobretot funciona pel que més ens interessa: per situar-te en un ambient emocionalment intens i propici per a pensar, probablement amb poca il·luminació i una copa a la mà. Ara bé, cal tenir-ho en compte: si les dues propostes anteriors tenien més llums que ombres, aquesta té certa tendència (no exclusiva, no violaré els plantejaments inicials) al loopejat, a la tossuderia, al carreró fosc i sense sortida (només és una advertència: cal mirar de no abusar-ne si el grau de bloqueig és elevat).


4. DAMON ALBARNEveryday robots

No sóc gens de brit-pop, però considero que si algun grup de la seva època daurada es caracteritzava per anar més enllà d’una fórmula i explorar territoris més amplis i diversos, aquest era Blur (a l’àlbum Parklife me remito). Veient els projectes que ha tirat endavant Damon Albarn des de llavors, m’imagino que en bona part aquest nivell d’obertura i curiositat era cosa del seu líder.

En el seu darrer àlbum, el que es considera el primer “en solitari” de l’artista, Damon Albarn regala atmosferes introspectives però alhora expansives, especialment indicades per a aquest Hot5. Totes elles se sostenten sobre bases suaus properes al triphop, un tractament acuradíssim de veu i cors (“que necessito cors? Doncs què millor que un cor de gospel… i encara me n’emportaré la meitat de gira per cantar dos temes”), i un alt grau d’experimentació en les sonoritats dels arranjaments: una potent i interpel·ladora mescla de pop, de soul i de folk, que es converteix en una interessantíssima obra (ara sí arriba el qualificatiu inequívoc) d’autor. Pel que fa al nivell de brillantor o foscor… No ho sé: no sé si és fosc o clar, perquè gairebé tots els temes (apartant l’alba descarada de Mr.Tembo i Heavy seas of love) es mouen de forma natural entre ambdues vessants, i això és el que el converteix en un marc incomparable per a la nostra tasca. Si només vols provar una proposta, aquesta hauria de ser la teva elecció.


5. REGINA SPEKTORMary Ann meet the gravediggers and other short stories

Probablement la referència més popular de Regina Spektor és la de ser l’autora del tema de la careta d’Orange is the new black, però poc té a veure aquest tema amb les composicions que es poden trobar a Mary Ann meet the gravediggers and other short stories, un recopilatori (encara que no sembli pas fragmentari ni mancat de coherència interna) dels seus primers tres àlbums (de fet, després d’aquest punt crec que l’interès de la seva producció baixa força).

En els seus temes, despullats musicalment (pocs i bons arranjaments: menys és més) i empapats d’un clar caràcter narratiu fins i tot sense dedicar cap atenció a la lletra, es poden recórrer camins ambivalents, dramàtics amb tocs d’humor, sempre guiats pel piano i una veu penetrant i expressiva que explora sense complexos els límits del seu registre vocal, el lirisme, el recitat atropellat, l’scat, i fins i tot els sons guturals. De fet, segurament el més destacable dels temes és aquest atreviment sense necessitat de grans virtuosismes, que obre la porta a constants canvis de tempos, de compàs o de tonalitat, a percutir literalment sobre l’estructura del piano, a repetir arpegiats de forma gairebé obsessiva, a cantar un tema sobre un solitari contrabaix,… En definitiva, a no marcar-se límits a l’hora d’utilitzar les eines sempre que això ajudi a reforçar el que es vol transmetre. Aquesta llibertat tècnica al servei de la història és un dels aprenentatges creatius que podríem extreure d’aquest àlbum; l’altre (i el més important) serà tant evident com dur de descobrir si al final la pantalla guanya la batalla: és inútil, estúpid i innecessari intentar escriure alguna cosa si no tens res a explicar.

Hot5: música per escriure (IV)

5 TEMES PER A CONDUIR (el literal és opcional) EL PERSONATGE A FER ALLÒ QUE NO ES CREU CAPAÇ DE FER (quan sap que li pot sortir francament malament)


1. These boots are made for walkin’ – NANCY SINATRA

Aquest Hot5, com l’escena que el reclama, és bàsicament un tema d’actitud: envies el personatge de cap als lleons i caldrà justificar que no se’n desdigui, dibuixant molt bé el “com” afronta el repte. I és aquí, en el “com”, on apareixen diverses opcions.

La lògica d’aquesta primera opció manaria, més que la conducció d’un vehicle, un recorregut a peu com el de la prostituta vietnamita de Kubrick, que també serviria inicialment com a referència actitudinal per al personatge: es tracta d’espolsar-se irreflexivament qualsevol inseguretat i complex (una mena de deconstrucció gratuïta del jo fins a la possibilitat pura, ben il·lustrada en la línia descendent i solitària de baix), i de començar a avançar sense mirar enrere, deixant-se portar de forma inconscient per la brillantor de la pandereta i l’estratègia sumatòria de vents (més presents i enèrgics a cada nova estrofa), fins fer cap a l’objectiu sense altre remei que enfrontar-se al destí cavalcant a llom de la melodia final.

El tema compta amb infinites versions (deixeu-me destacar l’adaptació stomping-skinhead reggae dels Symarip), però cap d’elles acompanyada d’una coreografia tan absolutament genial com la de la Nancy i companyia (si algú pilla el tema de les banderetes vermelles que informi, si us plau).


2. Side to side – BLACKALICIOUS

La primera aparició 100% rapera en un Hot5 (pot generar dubtes en relació a la compatibilitat escoltar-escriure per l’alta concentració de paraules, però es tracta de trobar la via correcta d’administració) arriba de la mà de Blackalicious, duet nordamericà de Sacramento aparegut a principis dels noranta en l’escena alternativa de la costa oest. Amb una base rítmica que es limita gairebé exclusivament a les negres (les del dibuixet amb la boleta, no les tecles), aquest tema ens pot oferir la constància necessària per a impulsar el personatge, encara que de bones a primeres no ho vegi gens clar.

Ara bé, aquesta proposta ens pot oferir una actitud ben diferenciada de l’anterior: en aquest cas no es tracta de fer avançar el personatge sense pensar, sinó d’obligar-lo a entaular des del més absolut realisme un desafiament conscient al seu jo, per anar trobant, a mesura que avança i aferrant-se al puntet d’optimisme “trompetil”, els motius suficients per creure en ell mateix i les seves possibilitats d’èxit (per ínfimes que siguin).


3. Freezing up orange street – PRINCE BUSTER

Aquesta és l’opció més ambiciosa d’aquest Hot5, perquè es tracta de convèncer el personatge que s’ha de dirigir al repte immers en una atmosfera plena de calma, confiança, optimisme i vitalitat. La recepta és alimentar-lo d’aquest caminar fenomenal que aporta el groove sincopat a la jamaicana i del divertit diàleg hammond-saxo, però no seria una mala idea condimentar-ho també amb una mica de producte nacional. Si l’estratègia no dóna fruits amb la instrumental, es pot provar també amb la versió del mateix riddim cantada pel propi Prince Buster.

Cecil Bustamante Campbell aka Prince Buster va fer els primers passos en el negoci musical de la Jamaica dels seixanta com a “segurata” en els soundsystems explotant les seves habilitats com a boxejador (posteriorment va traspassar algun dels seus mètodes poc amigables a la seva tasca de productor musical), per després convertir-se en un dels pioners de l’ska i el rocksteady com a cantant i productor. Sense ell no s’entendria l’exportació d’aquests estils a la Gran Bretanya ni, en conseqüència, l’aparició de l’era 2Tone (d’aquí els freqüents homenatges dels britànics Madness, prenent el seu nom d’un dels seus temes més coneguts, o dedicant la seva primera composició a The Prince).


4. Close to me – THE CURE

En cas d’elegir aquesta opció, sí que recomano situar el personatge al volant d’un vehicle. Crec que és la millor manera d’endinsar-lo en el clima que proposa aquest tema, on es barregen les dues cares de The Cure: sota l’aparença de positivitat que transmeten els claps, els arranjaments de teclat (pinta al vídeo) i veu, i els vents que es van afegint a la voràgine, s’amaga la claustrofòbia i angoixa que sempre envolta la veu de Robert Smith i que fa que jo (profà en el gènere) segueixi pensant que ningú podrà sonar mai com sona The Cure.

Suposo que l’actitud del personatge en aquest cas pot resultar molt atractiva (per allò d’arrodonir-lo, ampliar el seu arc intern, i bla bla bla): podria dirigir-se al seu pathos sota una aparença de confiança i optimisme semblant a la d’algun cas anterior, però en el fons plenament conscient de que està condemnat a un fracàs inapel·lable que (qui sap) potser el podria portar a accelerar i estampar-se voluntàriament contra un arbre (temptació a lo Seymour Glass) abans d’arribar.


5. Nihilism – RANCID

I si la proposta anterior partia (almenys inicalment, o això diuen els experts) del post-punk, aquesta ho fa del moviment punk americà més actual dels noranta (per molt que el confrontem amb les propostes anteriors, l’adjectiu caduca molt ràpid). Per als més puristes a vegades considerats poc autèntics, filoadolescents o massa propensos a les melodies comercials i els excessos en la imatge d’etiqueta (potser amb part de raó, potser no), Rancid i el seu líder Tim Armstrong no són només uns dels principals abanderats d’aquesta escena, sinó també un dels seus principals dinamitzadors a través del segell Hellcat Records.

Pel que fa a l’escena (la nostra, la del personatge), resultaria un pèl redundant enrotllar-s’hi massa. El títol ja apunta clarament cap al mateix lloc on apunten les guitarres distorsionades, la línia hiperactiva de baix i els cors “ahooliganats”: la conducció del personatge (també tiraria de literalitat en aquest cas) a la cita que li has preparat amb el conflicte, partirà d’una elevada (i fins i tot gustosa) consciència del fracàs i acabarà essent més autodestructiva —i en conseqüència despreocupada— que cap de les anteriors.


NOTES:

  • Si Blackalicious no et convenç, pots buscar una alternativa en l’Oh shit de The Pharcyde, que fins on jo sé vindrien a formar part de la mateixa escena (almenys a mi m’arriben de la mateixa font: thanks Joe!).
  • L’alternativa a Prince Buster ens la brinda el seu deixeble britànic (autèntic rei del reggae en aquesta illa), a qui l’uneixen música i històries paral·leles: amb el to que gasta Judge Dread a Big seven, fins i tot podries enviar al personatge a la mort amb una rialla dibuixada a la cara.
  • Si la línia que creus que et pot funcionar és la de The Cure, però necessites més ombres (o que aquestes siguin més clares), pots recórrer a la mítica Love will tear us apart de Joy Division.
  • Si creus que en aquest Hot5 les alternatives són millors que les primeres opcions, i que la proposta global és massa eclèctica i variada, em sap greu: no ho reconeixeré mai, però podríem arribar a estar d’acord.

El que ha de fer un autor no és tendir a comunicar uns sentiments, sinó sentir que el posseeixen, sentir el desig de desfer-se’n, escriure i alliberar-se’n. Aleshores, potser les idees i els sentiments se sedimentaran en el text, i tornaran a sorgir quan uns altres ulls comprensius s’aferrin a les mateixes línies”

[Liudmila Petruixévskaia, citada per Xènia Dyakonova al pròleg de Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre. Històries d’amor]