Primeres vegades (VI): Presentacions “El que dura un cigarro”

serem3_preses

Serem 3, tant a Barcelona com a Reus. La Matilde i jo repetirem, per raons òbvies: un per culpable i l’altra per (com a mínim) cooperadora necessària. La tercera cadira, o el tercer vèrtex del triangle, està reservada a la figura del còmplice.

A Barcelona, l’ocuparà la Marta Orriols: des que vam compartir cursos com a alumnes a l’Escola d’Escriptura, sempre ha estat una de les persones que més m’ha animat a seguir, que més ha cregut en la meva escriptura, en ocasions *potser més que jo, i que més m’ha ajudat a que això últim* deixés de ser així. ¿Sona molt bla bla bla, abstracte i difós? Puc posar l’exemple d’un dia clau, per concretar: el dia que, amb una copa de vi a la mà i el suport de la Laia Aguilar, em va fotre el parell de clatelladetes suaus i metafòriques que necessitava per deixar-me estar d’històries i començar a fer córrer el manuscrit d’una vegada per totes.

A Reus, l’ocuparà el Guillem Latorre: dels més de 15 anys que he estat tocant la bateria, més de la meitat ho he fet al seu costat. I és literal. Només un baixista i un bateria saben la connexió que s’estableix entre ells, en especial quan intenten tocar el que nosaltres sempre hem intentat tocar. Però no és només això: per aquí baix, per “casa”, el Guillem és la persona amb qui més (i millor) he pogut mantenir converses d’aquelles que —amb un vermut o una Voll del Keyboard a la mà— es mengen les hores sense que te n’adonis, parlant de #cine #guió #escriure #música #personatges #literatura #vida #art #intentarferart.

Presentar el primer llibre acompanyat de dues persones importants per la meva escriptura i a qui admiro pel seu talent: ¿què més es pot demanar? Tornar-ho a regar amb una mica de vi, a Barcelona, i de vermut i bona música, a Reus. Ja està. Si voleu, us hi podeu passar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Primeres vegades (V): “El que dura un cigarro” a Paper de Vidre

He de confessar (aquest és l’espai per fer-ho) que fa temps, i en diverses ocasions, havia estat a punt d’enviar algun dels meus contes a Paper de Vidre, un gran referent del conte en català, però m’havia fet enrere a l’últim moment, quan afloraven els dubtes i la clàssica por al “no” (algun dia n’hauríem de parlar, tu i jo, d’aquesta por…). Per això em fa una il·lusió immensa que ara s’hi hagi publicat el primer conte de El que dura un cigarro. Si el voleu llegir, passeu per Paper de vidre. I si voleu descobrir més contes i contistes, no us mogueu de Paper de Vidre: valdrà la pena, satisfacció garantida.

Paperdevidre
“El que dura un cigarro” a Paper de Vidre>>

Primeres vegades (IV): “El que dura un cigarro”

Aquesta vegada seré directe, explícit i estructurat:

1) Es publica el meu primer llibre, El que dura un cigarro. Quinze contes embolcallats per Godall Edicions, amb la cura de la Matilde Martínez (editora), la Tina Vallès (coordinadora editorial), la Mercè Ubach (correctora) i el Xavi Simó (disseny i maquetació): gràcies!

2) Estic content, molt content. És emocionant saber que aquests contes, per fi, es veuran completats amb la lectura (quan cada lector, a la seva manera, acaba realment els contes, fent-se’ls seus), i per molt que quedi “guai” o interessant allò de dir que un escriu per a ell mateix, és mentida: aquests contes van ser escrits per a ser llegits. També estic una mica nerviós, neguitós, expectant, cagat, i altres, però aquests són components residuals del còctel emocional i no els donarem més importància.

3) Si et vols mantenir informat de les novetats amb relació al llibre i descobrir-ne més detalls (allò que en el menú d’un DVD s’anomenaria “extres”), em pots seguir a Twitter i a Instagram, on miraré de ser més immediat i puntual que aquí, al blog, espai que demana (almenys a mi em demana) un punt més de pausa. I si t’animes a capbussar-te en les quinze històries d’El que dura un cigarro, espero que t’agradin i que gaudeixis del bany: no deixis la tovallola gaire lluny, per si de cas.

 

Cigarro
Clica aquí per saber què en diu l’editora i per a accedir a la compra on-line

Audiodescripció per a persones sordes (I)

jasacosta
“Això ja s’acosta…”

És una fotografia petita, quadrada i de no gaire resolució. A la part central dreta s’hi veu un personatge de cos sencer, a qui anomenarem “l’autor”, d’esquena a càmera, caminant sota un porxo. Les voltes i les bigues de fusta a la part superior, el sòl empedrat a la part inferior, i la paret desgastada (esquerra) i les voltes obagues (dreta) a una i altra banda, confereixen al porxo l’aspecte d’una espècie de túnel. Reforcen aquesta sensació la llum i la perspectiva: al centre (i alhora fons) de la imatge, talment com un punt de fuga, s’hi veu una volta que s’obre a la llum natural que contrasta amb la foscor de la resta de la fotografia. És cap aquí, cap a aquesta “sortida a la llum”, que sembla dirigir-se “l’autor”, lleugerament corbat, amb un cert aire cansat, com si portés molta estona caminant.

Total, resumint: “l’autor” camina cap a la llum que s’obre al final del túnel.

Pel títol de la fotografia (Això ja s’acosta…), podem interpretar que “l’autor”, amb la refotuda mania de no dir mai les coses pel seu nom i recórrer sempre a paràboles i subterfugis amb la típica excusa d’implicar i fer partícep al lector/observador, fa un ús metafòric (potser massa evident i/o massa forçat) de la imatge per anunciar-nos que alguna cosa que fa temps que espera, o anhela, o persegueix, està a punt de passar. El que no podem assegurar és QUÈ és AIXÒ que “l’autor” desitja que just travessar aquesta mena de porta li caigui al cap: podria ser un ordinador nou, o una estrella qualsevol (de ser-hi, hi són, encara que de dia no es vegin), o podria ser un consolador, o una tortuga, o un nadó, o qui sap si —agafant-nos a la denominació “l’autor”— es tracta del seu primer llibre, la seva primera publicació.

PD: Una altra possible teoria, potser més rebuscada però compatible amb totes les anteriors, seria que “l’autor” vulgui anunciar que a partir d’ara també tindrà presència a Instagram.

Guaret

Es denomina guaret la tècnica per la qual la terra es deixa sense sembrar o cultivar durant un o més cicles vegetatius, amb el propòsit de recuperar i emmagatzemar matèria orgànica i humitat. És una tècnica molt usada en la rotació de cultius per alguns agricultors que busquen que es reposin els nutrients i la composició química del sòl abans d’un altre temps de collita, perquè es pugui restaurar l’equilibri dels elements que componen la terra.

Jo diria que el padrí, a petita escala, ho feia. El que recordo amb una nitidesa sorprenent és estar assegut amb el cul a terra, al tros, admirant la seguretat i la serenor amb les que es movia quan regava. De tant en tant, després d’escopir-se les mans i refregar-se-les per aferrar bé l’aixada (o quan jo, maldestre, l’intentava imitar), em deia amb un somriure condescendent: “Ai xiquet… Tu això no, eh? Massa dur, massa cansat…”. I tenia raó, jo no estava fet per a la seva terra.

Segurament s’enriuria de mi (per sota el nas, quan jo no me n’adonés) en veure que també em canso cultivant la meva, però potser li faria gràcia saber que li he copiat una estratègia: sona (i és) una mica retorçat i ridícul, però si jo aconseguís cultivar la meva terra amb una quarta part de la destresa, la constància i l’orgull amb què ho feia ell, em donaria per més que satisfet.

Doncs això, que després d’un descans infinitament superior al que mai el padrí s’hagués pogut permetre, CoNSUmPRoPI ha tornat.

Padrí

Dubtes electorals il·lustrats

eleccions

 

I. SOBRE DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA I ALCOHOL

a) El fet que aquí no existeixi aquesta llei seca electoral (la foto és de Perú i habitual a diversos països llatinoamericans)…

¿És una senyal de superioritat moral i major grau de civilització i responsabilitat democràtica de la ciutadania?

¿És fruit de l’acord entre tots els partits per no perdre els vots d’aquelles persones que només decideixen anar a votar si van molt borratxes?

¿És per no fer trontollar el missatge “les eleccions són la festa de la democràcia”?

¿És que donem per fet que ningú provocarà aldarulls celebrant els resultats?

¿O que s’ha abandonat la lluita contra l’abstenció?

b) Quan vas a exercir el teu dret a vot…

¿Et deixen votar borratxo/a?

¿Com/qui decideix quin és el límit d’embriaguesa acceptable?

¿Com se la diferencia de l’eufòria mostrada per aquelles persones que voten amb gran convenciment, satisfacció i esperança?

c) A l’entrada dels col·legis electorals…

¿Hi hauria d’haver controls d’alcoholèmia per evitar el possible vot irresponsable?

¿Hi hauria d’haver controls d’exultació excessiva per evitar el possible vot acrític i/o fanàtic?

 

propagandaelectoral

 

II. SOBRE PARTITS I PROPAGANDA ELECTORAL

a) Quan els partits afirmen que es mullen en els seus programes…

¿vol dir que aquests tard o d’hora s’assequen?

¿En cas afirmatiu, quan tarden?

¿Seria pertinent preguntar quant tarden?

b) Quan van plantejar rebaixar el cost de les campanyes, i tenint en compte com m’han deixat la bústia…

¿ja comptaven amb un suposat finançament il·legal de les impremtes afins?

c) Si sotmetem les formacions que es presenten a les eleccions a un procés de reciclatge…

—per exemple, si trossejo i mullo bé totes les butlletes, les converteixo en una única bola de pasta de paper, configuro noves butlletes a partir de noves combinacions de diversos elements de la mateixa matèria prima (propostes/principis dels partits originals), les asseco, i aquestes noves butlletes/formacions polítiques són les que es presenten a les eleccions—

¿els hipotètics resultats electorals fruit d’aquest reciclatge canviarien la nostra realitat d’una forma diferent a com ho faran (suposant que així sigui) els resultats electorals reals, és a dir, els de les formacions presentades en la seva versió original?

Primeres vegades (III)

—Aquesta és especial.

—Pots comptar, sempre dius el mateix.

—Que no, que aquesta ho és.

—I per què, si es pot saber?

—Doncs perquè és la primera vegada que em publiquen alguna cosa, ja sé que només és un conte, però deu voler dir que a l’Escola els va semblar prou bò, no? Estarà imprès, tinta, paper, llibre, qui vulgui podrà llegir un conte meu i no només aquesta merdeta d’experiments que penjo aquí: que fa il·lusió, ves.

—La il·lusió és per als il·lusos.

—Mira, deixa-ho estar, no sé perquè parlo amb tu si tampoc tens cap intenció d’anar-hi.

—Anar on?

—A la paradeta de l’Escola, per Sant Jordi, a comprar el llibre… és igual, tu t’ho perds, de fet crec que t’agradaria el conte: en certa manera parla de tu.

—Ah, no… no pensis que no sé què intentes… ara t’he de preguntar de què va, no?

—Va sobre els contes.

—Un conte sobre els contes: mooolt especial. Doncs jo crec que seria més especial si fos l’última vegada que et publiquen alguna cosa i no la primera. O encara millor: si fos la primera i l’última.

—Vés a la merda.

 

Coberta_Iceberg_2016_baixa
Publicació de “Cinquè segona” a Iceberg – Antologia de contes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, 2016

Primeres vegades (II)

Algunes les anheles i les persegueixes, planificant i teixint estratègies que funcionaran a mitges, projectant expectatives que probablement no es compliran, i divinitzant-les de tal manera que a l’hora de la veritat t’acabaràs preguntant en quin moment de descuit el triler (tu) t’ha fotut el canviassu.

Altres et vénen imposades i l’únic que pots fer és mirar de resistir-les i passar-les de la millor (i més digna) manera possible, fumant-te tot el que sigui inflamable, bevent-te l’aigua dels cendrers i girant cada dos per tres el canell per intentar empènyer amb la mirada les busques d’un rellotge que no portes.

I n’hi ha d’altres, com aquesta, que simplement apareixen al mig del carrer amb un cartellet sobre el cap que diu “sí, per a tu, si vols, disponible”: llavors emets immediatament el teu judici moral dicotòmic (bò), esquives amb habilitat els dubtes que el teu maleït jo hiperreflexiu ja et preparava (…) i t’hi llances a sobre d’una revolada, t’amagues ràpidament el cartellet dins la jaqueta i comences a caminar entre la gent com qui no vol la cosa, somrient amb seguretat i impregnat d’una il·lusió que si veiessis reflectida a qualsevol dels rostres amb els que et creues consideraries sobreactuada o ingènua.

… i acció?

Ja fa quinze dies que els tinc així: tots dos parats com a estaquirots, cadascun a la seva banda de carrer, respectant les marques enganxades a terra amb dos trossos de cinta en forma de creu i esperant rebre instruccions. Es miren des de les respectives voreres mentre no paren de passar cotxes i perden el contacte visual quan ho fa un camió, una grua o un autobús (força estona si un d’aquests voluminosos coincideix amb el moment en què es posa el semàfor en vermell al cap del carrer).

Tinc el megàfon a la mà, però no em decideixo. Fins aquí (ja ens hem passejat per dues pàgines) tot ha anat prou bé, però ara… Potser és cert que em costa activar els personatges. No puc evitar pensar en el que deia Carver: “Tu no ets els teus personatges, però els teus personatges sí que són tu”. I en el que Adele li diu insistentment a Paul Preston durant la tercera temporada d’In Treatment: “No crec que t’adonis de com n’estàs de paralitzat, permanentment instal·lat en l’immobilisme”.

¿Sóc jo, doncs? ¿O és elecció seva? Podrien passar olímpicament de mi, apropar-se al semàfor, esperar a que es posi verd i trobar-se a la meitat del pas zebra. O travessar corrent entre els cotxes en marxa, frenant-los amb els braços aixecats sense por a provocar algun accident. O fins i tot podrien posar-se més hollywoodiencs saltant espectacularment per damunt d’algun capó. Però no. Segueixen quiets.

A vegades, enmig d’aquesta espera eterna, em fixo en com observen de reüll als extres, a qui tinc ordenat de no aturar-se mai: reprodueixen els mateixos moviments una vegada i una altra, com submergits en un loop irreflexiu, idèntic al dels vehicles que recorren el carrer, donen la volta a l’illa de cases i tornen a passar i tornen a passar i tornen a passar. Potser quan se’ls miren, pensen: ¿Val la pena?

¿I si simplement —tot i ser perfectament conscients del conflicte al qual els he convidat a enfrontar-se— decideixen que no fer és millor que fer per fer? ¿Pot ser bò un conte en el qual, en darrera instància, no passi res? ¿L’omissió és suficient per resoldre’l de manera satisfactòria? ¿Respondre afirmativament a aquesta pregunta no és més que disfressar la incapacitat d’empunyar el megàfon amb el coratge suficient per cridar “i acció!”?

¿És això el que en realitat —tots— estem esperant que algú faci per nosaltres?

i_accio

¿I tu, què vols ser quan siguis gran?

Jo vull conduir un bibliobús. I emportar-me’l al meu poble. I baixar el carrer Sant Antoni a tocs de botzina. I que en sentir-los, tal i com feia amb la sirena del camió del peix o els impactes metàl·lics contra les bombones de butanu, la iaia tregui el cap pel balcó.

Llavors tornarà a la cuina, apagarà el foc, treurà el pot de samfaina del bany maria, es desfarà el davantal i sortirà al carrer agafant de la mà el meu jo petit, que anirà fent saltirons al seu costat fins arribar a la plaça.

El primer que faré quan els vegi entrar serà oferir un conte al meu jo petit. Ell el fullejarà i me’l tornarà dient que vol “més lletra i menys dibuixos”. Deixaré que se’n triï un altre, surti corrent cap a fora, s’assegui al banc del costat de la font i comenci a llegir amb l’avidesa de qui ho té tot per descobrir (i encara no es creu, il·lús, el contrari).

Ella em dirà que tant li fa un llibre o un altre, perquè ella llegeix tot el que li cau a les mans amb aquella avidesa exclusiva de les persones que valoren realment la possibilitat de saber-ne, de qui se sent orgullosa d’haver-se guanyat una oportunitat que ben bé li hagués pogut ser negada. N’hi recomanaré un que m’agradi i l’enganyaré: li diré que l’he escrit jo. Ella farà veure que s’empassa la mentida i se’l guardarà, ben protegit, a la butxaca frontal de la bata, enmig l’olor de les bajoques que haurà collit aquell mateix matí.

Al tornar a casa em prepararà (al jo petit) un pa amb tomaca, amb més tomaca que pa i més embotit que tomaca. Em posarà el plat damunt la taula de la saleta, s’asseurà a la cadireta blava del costat de la llar de foc i començarà a llegir el llibre que sap que no és meu, com si realment ho fos: amb l’avidesa de qui pot gaudir d’una oportunitat que, passi el que passi, ja ens ha estat negada.

I de tant en tant aixecarà el cap i mirarà satisfeta com engullo el berenar. I jo li retornaré la mirada amb un somriure que li avanci com la trobo a faltar: ara que ella ja no hi és, i jo —que vull conduir un bibliobús— m’he fet més gran del que voldria.

iaia