Mosca nº2 (estiu del 50)

A l’habitació del fons hi té la finestra que dona al celobert. És una finestra de guillotina, de fusta clara. Fa cinc anys que la manté oberta i fixada al primer punt, des del dia que estenia la roba i va sentir la veïna del segon: Ho han dit a la ràdio, cridava, s’ha acabat la guerra a Europa! Ella va deixar anar un somriure mentre intentava desempallegar-se d’aquella mosca apegalosa. Tenia la sensació que rondava per casa des de feia temps, que sempre l’empipaven les mateixes potes i el mateix brunzit. Aquell dia tampoc va aconseguir matar-la ni fer-la sortir, però va decidir deixar la finestra oberta pensant que potser se l’endurien els nous aires que portava la notícia.

Cinc anys oberta, fixada al primer punt, faci fred o calor, vinguin d’on vinguin els aires, i està segura que la mosca encara és la mateixa: cada dia més inflada, més farta i amb les potes més greixoses. Fa temps que no intenta matar-la ni fer-la sortir, l’intimida el posat provocador amb què la mira, com si li pogués llegir la ment, sempre instal·lada en algun racó de la fusta clara del marc. Ja ni tan sols estén la roba al celobert, ara té la sensació que la vigila, que està esperant el moment en què tregui el cap per fer que es desplomi la finestra.

 

guillotina