Hot5: música per escriure (V) -Especial 1r aniversari-

5 ÀLBUMS PER A COMBATRE LA PANTALLA EN BLANC


Coincidint amb l’imminent primer aniversari de CoNSUmPRoPI, apareix una edició particular del Hot5, precisament la cinquena, i qui sap si l’última…

La particularitat d’aquest Hot5 és evident: fins ara sempre buscàvem atmosferes adequades per a escriure una determinada escena, però en aquest cas es tracta de buscar una atmosfera inspiradora en qualsevol sentit, que et permeti escriure qualsevol cosa (i ja, si de cas, després, si pot ser, que sigui bona). Així, i tenint en compte la duresa de la pantalla en blanc, i el temps necessari per a enfrontar-s’hi amb tenacitat i paciència, no serà un hot 5 de temes (encara que se n’adjunti un de mostra) sinó d’àlbums: tant en el conjunt de les propostes com en el propi si de cada una d’elles s’hi haurien de poder trobar diversos climes i estat d’ànims que facilitin i potenciïn la creació i generació d’idees (obertura), no restringint-los a una sola atmosfera que la limiti, l’encotilli o li marqui una línia massa clara (tancament). Almenys aquesta és la intenció: a partir d’aquí, ja entren les subjectivitats i allò de l’estètica de la recepció.


1. FAT FREDDY’S DROP – Based on a true story 

La primera proposta aspira a ser la primera a reproduir. No parlo només de l’àlbum sinó també de la cançó seleccionada (la primera del disc, la primera del seu primer disc, la primera de tot): quan algú intenta explicar el concepte d’intro hauria d’il·lustrar-lo necessàriament amb Ernie dels neozelandesos Fat Freddys Drop, i desaparèixer immediatament de la palestra, donant el curs per acabat quan la base rítmica i la melodia de vents entren en acció.

Els temes d’aquest àlbum creen atmosferes (algunes més vitals, altres més apagades) molt adequades com a camp de cultiu, ja que són poc invasives i permeten llaurar i intentar sembrar amb calma, des de la subjectivitat no condicionada però evitant una solitud excessivament condicionant. Tot plegat gràcies a la visió tant pròpia que Fat Freddys Drop té del reggae, del dub i del soul, allunyant-se de l’ortodòxia i jugant a desmuntar i capgirar els patrons rítmics, a cercar arranjaments tant precisos com efectius per la seva simplicitat i execució, a explorar els recursos electrònics, a optimitzar l’ús d’unes veus més resultones que espectaculars, i a treballar per a consolidar ambients coherents i rodons. Un bont punt de partida per començar: intentar caminar, per molt insegur que et sentis, és més fàcil sobre bases fermes.


2. EMILIANA TORRINIMe and Armini

Potser és una mica massa popi aquesta proposta, però les coses com siguin: rere aquesta llista hi ha un objectiu, i el que potser és l’àlbum més facilet (menys experimental) de la islandesa a mi m’ha servit per acomplir-lo (segell impactant pantalla: “tested”).

Els ambients que Emilíana crea a Me and Armini se serveixen d’una mica de tot: des de guitarres acústiques totalment nues a sintetitzadors, des del folk a l’electrònica, des de temes intimistes a hits comercials apareguts a mals anuncis de televisió (sí, sí), però, per sobre de tot, d’una veu incisiva que s’adapta a tots els entorns i que actua d’eix cohesionador. Potser és aquesta varietat hetereodoxa el que permet trobar alhora, i en un mateix àlbum, atmosferes angoixants, optimistes, tendres i superficials. Sigui com sigui, una amplitud de mires que, en la línia del que apuntàvem a la introducció del Hot5, pot anar d’allò més bé en aquestes primeres fases d’enfrontament amb la pantalla en blanc.


3. BELLERUCHETurntable soul music

Si tires bàsicament d’electrònica, tres persones són suficient: bases simples i contundents, un bon guitarrista i la veu més sensual d’aquest Hot5. Aquesta és la fórmula del soul electrònic amb tints triphoperos dels britànics Belleruche, i funciona, funciona molt bé.

Funciona per crear temes més ballables i temes més introspectius, però sobretot funciona pel que més ens interessa: per situar-te en un ambient emocionalment intens i propici per a pensar, probablement amb poca il·luminació i una copa a la mà. Ara bé, cal tenir-ho en compte: si les dues propostes anteriors tenien més llums que ombres, aquesta té certa tendència (no exclusiva, no violaré els plantejaments inicials) al loopejat, a la tossuderia, al carreró fosc i sense sortida (només és una advertència: cal mirar de no abusar-ne si el grau de bloqueig és elevat).


4. DAMON ALBARNEveryday robots

No sóc gens de brit-pop, però considero que si algun grup de la seva època daurada es caracteritzava per anar més enllà d’una fórmula i explorar territoris més amplis i diversos, aquest era Blur (a l’àlbum Parklife me remito). Veient els projectes que ha tirat endavant Damon Albarn des de llavors, m’imagino que en bona part aquest nivell d’obertura i curiositat era cosa del seu líder.

En el seu darrer àlbum, el que es considera el primer “en solitari” de l’artista, Damon Albarn regala atmosferes introspectives però alhora expansives, especialment indicades per a aquest Hot5. Totes elles se sostenten sobre bases suaus properes al triphop, un tractament acuradíssim de veu i cors (“que necessito cors? Doncs què millor que un cor de gospel… i encara me n’emportaré la meitat de gira per cantar dos temes”), i un alt grau d’experimentació en les sonoritats dels arranjaments: una potent i interpel·ladora mescla de pop, de soul i de folk, que es converteix en una interessantíssima obra (ara sí arriba el qualificatiu inequívoc) d’autor. Pel que fa al nivell de brillantor o foscor… No ho sé: no sé si és fosc o clar, perquè gairebé tots els temes (apartant l’alba descarada de Mr.Tembo i Heavy seas of love) es mouen de forma natural entre ambdues vessants, i això és el que el converteix en un marc incomparable per a la nostra tasca. Si només vols provar una proposta, aquesta hauria de ser la teva elecció.


5. REGINA SPEKTORMary Ann meet the gravediggers and other short stories

Probablement la referència més popular de Regina Spektor és la de ser l’autora del tema de la careta d’Orange is the new black, però poc té a veure aquest tema amb les composicions que es poden trobar a Mary Ann meet the gravediggers and other short stories, un recopilatori (encara que no sembli pas fragmentari ni mancat de coherència interna) dels seus primers tres àlbums (de fet, després d’aquest punt crec que l’interès de la seva producció baixa força).

En els seus temes, despullats musicalment (pocs i bons arranjaments: menys és més) i empapats d’un clar caràcter narratiu fins i tot sense dedicar cap atenció a la lletra, es poden recórrer camins ambivalents, dramàtics amb tocs d’humor, sempre guiats pel piano i una veu penetrant i expressiva que explora sense complexos els límits del seu registre vocal, el lirisme, el recitat atropellat, l’scat, i fins i tot els sons guturals. De fet, segurament el més destacable dels temes és aquest atreviment sense necessitat de grans virtuosismes, que obre la porta a constants canvis de tempos, de compàs o de tonalitat, a percutir literalment sobre l’estructura del piano, a repetir arpegiats de forma gairebé obsessiva, a cantar un tema sobre un solitari contrabaix,… En definitiva, a no marcar-se límits a l’hora d’utilitzar les eines sempre que això ajudi a reforçar el que es vol transmetre. Aquesta llibertat tècnica al servei de la història és un dels aprenentatges creatius que podríem extreure d’aquest àlbum; l’altre (i el més important) serà tant evident com dur de descobrir si al final la pantalla guanya la batalla: és inútil, estúpid i innecessari intentar escriure alguna cosa si no tens res a explicar.