Ho sento, tenia ganes d’avui sopar junts i fer les carxofes, que sinó es faran malbé i és una llàstima llençar verdura de l’hort de mon avi, però és que aquest matí m’he decidit a actualitzar els dies tatxats del calendari i m’he adonat que ja en fa deu (deu!) que no em dutxo. N’estic segur. I m’ha fet pensar. En això suposo que estarem d’acord: no és normal, està clar que em passa alguna cosa, no és una d’aquelles “parres meves”, no em tranquil·litzaràs traient-li ferro amb una de les teves explicacions senzilles, dient que “es pot entendre, treballant a casa i des que la Burxa ja no t’obliga a sortir dues vegades al dia per treure-la a passejar…”. Diràs el que vulguis, però és preocupant, i no tant pel fet de no dutxar-me com pel de (no)fer-ho inconscientment. Tampoc crec que m’embruti massa: del sofà al llit, del llit a la cadira del despatx, i de la cadira del despatx al sofà no hi deu haver massa merda per agafar (la pols dels llibres com a màxim, però tinc costum de bufar-los sempre abans de començar, apartant-me’ls del cos amb els braços estirats i els ulls tancats perquè no m’agafi aquella picor maleïda als ulls). Però això és igual, deu dies, segueix sense ser normal (tinc molts defectes, però marrano no ho he estat mai).
Suposo que també et dec una disculpa per haver anat brut tots aquests dies, però imagino que tu tampoc te n’has adonat, almenys no recordo que me n’hagis dit res. Si fa deu dies que no em dutxo és que portem almenys deu dies sense follar, perquè marrano no sóc i quan follo suo (o això em sembla recordar). Això també m’ha fet pensar, i encara que ja faci un temps que no tenim el ritme d’abans, m’he començat a enredar i enredar i m’ha passat pel cap una idea desconcertant: i si porto massa dies desconnectat? I si tens raó amb retreure’m les “meves vacances ontològiques” perquè “ara ja me les agafo massa sovint i són massa llargues”? M’he espantat una mica (res greu, no pateixis) i he sortit de seguida a la galeria per obrir el cubell de la roba bruta: teva, només hi havia una brusa, unes calces i dos parells de mitjons; al fons, tot blanc. Quan ho he olorat, i això que m’he apropat cada peça de roba tot el que he pogut al nas (i que al curset aquell de vins on em vas portar, alguna cosa, per molt que te’n fotis, devia aprendre) no he aconseguit treure’n l’aigua clara. He seguit donant-hi tombs i més tombs una bona estona (he arribat a considerar molt seriosament la possibilitat de que haguessis marxat, imagina’t… hehe), però al final he fet el que tu sempre em dius (espero que te’n sentis orgullosa): relaxar-me i deixar-me estar de paranoies.
Res, guapa, perdona pel rotllo, fes la teva per sopar i no m’esperis desperta. M’anirà bé prendre l’aire i potser m’arribo fins al bar. Necessito pensar una mica (són deu dies, eh, no és una de les meves parres, suposo que hi estaràs d’acord, no és normal), potser així aconsegueixo aclarir-me i decidir si té cap sentit tornar.
5 TEMES PER A CONDUIR (el literal és opcional) EL PERSONATGE A FER ALLÒ QUE NO ES CREU CAPAÇ DE FER (quan sap que li pot sortir francament malament)
1. These boots are made for walkin’ – NANCY SINATRA
Aquest Hot5, com l’escena que el reclama, és bàsicament un tema d’actitud: envies el personatge de cap als lleons i caldrà justificar que no se’n desdigui, dibuixant molt bé el “com” afronta el repte. I és aquí, en el “com”, on apareixen diverses opcions.
La lògica d’aquesta primera opció manaria, més que la conducció d’un vehicle, un recorregut a peu com el de la prostituta vietnamita de Kubrick, que també serviria inicialment com a referència actitudinal per al personatge: es tracta d’espolsar-se irreflexivament qualsevol inseguretat i complex (una mena de deconstrucció gratuïta del jo fins a la possibilitat pura, ben il·lustrada en la línia descendent i solitària de baix), i de començar a avançar sense mirar enrere, deixant-se portar de forma inconscient per la brillantor de la pandereta i l’estratègia sumatòria de vents (més presents i enèrgics a cada nova estrofa), fins fer cap a l’objectiu sense altre remei que enfrontar-se al destí cavalcant a llom de la melodia final.
El tema compta amb infinites versions (deixeu-me destacar l’adaptació stomping-skinhead reggae dels Symarip), però cap d’elles acompanyada d’una coreografia tan absolutament genial com la de la Nancy i companyia (si algú pilla el tema de les banderetes vermelles que informi, si us plau).
2. Side to side – BLACKALICIOUS
La primera aparició 100% rapera en un Hot5 (pot generar dubtes en relació a la compatibilitat escoltar-escriure per l’alta concentració de paraules, però es tracta de trobar la via correcta d’administració) arriba de la mà de Blackalicious, duet nordamericà de Sacramento aparegut a principis dels noranta en l’escena alternativa de la costa oest. Amb una base rítmica que es limita gairebé exclusivament a les negres (les del dibuixet amb la boleta, no les tecles), aquest tema ens pot oferir la constància necessària per a impulsar el personatge, encara que de bones a primeres no ho vegi gens clar.
Ara bé, aquesta proposta ens pot oferir una actitud ben diferenciada de l’anterior: en aquest cas no es tracta de fer avançar el personatge sense pensar, sinó d’obligar-lo a entaular des del més absolut realisme un desafiament conscient al seu jo, per anar trobant, a mesura que avança i aferrant-se al puntet d’optimisme “trompetil”, els motius suficients per creure en ell mateix i les seves possibilitats d’èxit (per ínfimes que siguin).
3. Freezing up orange street – PRINCE BUSTER
Aquesta és l’opció més ambiciosa d’aquest Hot5, perquè es tracta de convèncer el personatge que s’ha de dirigir al repte immers en una atmosfera plena de calma, confiança, optimisme i vitalitat. La recepta és alimentar-lo d’aquest caminar fenomenal que aporta el groove sincopat a la jamaicana i del divertit diàleg hammond-saxo, però no seria una mala idea condimentar-ho també amb una mica de producte nacional. Si l’estratègia no dóna fruits amb la instrumental, es pot provar també amb la versió del mateix riddim cantada pel propi Prince Buster.
Cecil Bustamante Campbell aka Prince Buster va fer els primers passos en el negoci musical de la Jamaica dels seixanta com a “segurata” en els soundsystems explotant les seves habilitats com a boxejador (posteriorment va traspassar algun dels seus mètodes poc amigables a la seva tasca de productor musical), per després convertir-se en un dels pioners de l’ska i el rocksteady com a cantant i productor. Sense ell no s’entendria l’exportació d’aquests estils a la Gran Bretanya ni, en conseqüència, l’aparició de l’era 2Tone (d’aquí els freqüents homenatges dels britànics Madness, prenent el seu nom d’un dels seus temes més coneguts, o dedicant la seva primera composició a The Prince).
4. Close to me – THE CURE
En cas d’elegir aquesta opció, sí que recomano situar el personatge al volant d’un vehicle. Crec que és la millor manera d’endinsar-lo en el clima que proposa aquest tema, on es barregen les dues cares de The Cure: sota l’aparença de positivitat que transmeten els claps, els arranjaments de teclat (pinta al vídeo) i veu, i els vents que es van afegint a la voràgine, s’amaga la claustrofòbia i angoixa que sempre envolta la veu de Robert Smith i que fa que jo (profà en el gènere) segueixi pensant que ningú podrà sonar mai com sona The Cure.
Suposo que l’actitud del personatge en aquest cas pot resultar molt atractiva (per allò d’arrodonir-lo, ampliar el seu arc intern, i bla bla bla): podria dirigir-se al seu pathos sota una aparença de confiança i optimisme semblant a la d’algun cas anterior, però en el fons plenament conscient de que està condemnat a un fracàs inapel·lable que (qui sap) potser el podria portar a accelerar i estampar-se voluntàriament contra un arbre (temptació a lo Seymour Glass) abans d’arribar.
5. Nihilism – RANCID
I si la proposta anterior partia (almenys inicalment, o això diuen els experts) del post-punk, aquesta ho fa del moviment punk americà més actual dels noranta (per molt que el confrontem amb les propostes anteriors, l’adjectiu caduca molt ràpid). Per als més puristes a vegades considerats poc autèntics, filoadolescents o massa propensos a les melodies comercials i els excessos en la imatge d’etiqueta (potser amb part de raó, potser no), Rancid i el seu líder Tim Armstrong no són només uns dels principals abanderats d’aquesta escena, sinó també un dels seus principals dinamitzadors a través del segell Hellcat Records.
Pel que fa a l’escena (la nostra, la del personatge), resultaria un pèl redundant enrotllar-s’hi massa. El títol ja apunta clarament cap al mateix lloc on apunten les guitarres distorsionades, la línia hiperactiva de baix i els cors “ahooliganats”: la conducció del personatge (també tiraria de literalitat en aquest cas) a la cita que li has preparat amb el conflicte, partirà d’una elevada (i fins i tot gustosa) consciència del fracàs i acabarà essent més autodestructiva —i en conseqüència despreocupada— que cap de les anteriors.
Si Blackalicious no et convenç, pots buscar una alternativa en l’Oh shit de The Pharcyde, que fins on jo sé vindrien a formar part de la mateixa escena (almenys a mi m’arriben de la mateixa font: thanks Joe!).
L’alternativa a Prince Buster ens la brinda el seu deixeble britànic (autèntic rei del reggae en aquesta illa), a qui l’uneixen música i històries paral·leles: amb el to que gasta Judge Dread a Big seven, fins i tot podries enviar al personatge a la mort amb una rialla dibuixada a la cara.
Si la línia que creus que et pot funcionar és la de The Cure, però necessites més ombres (o que aquestes siguin més clares), pots recórrer a la mítica Love will tear us apart de Joy Division.
Si en comptes de Rancid vols apostar per un punk més accelerat que s’apropa al hardcore melòdic, potser et serviran els NOFX i el seu Stickin’ in my eye.
Si creus que en aquest Hot5 les alternatives són millors que les primeres opcions, i que la proposta global és massa eclèctica i variada, em sap greu: no ho reconeixeré mai, però podríem arribar a estar d’acord.
consumpropi.wordpress.com 