“Gotelé”

Com pot haver arribat a aquest punt? Si a ell ni tan sols el molestava, va ser idea d’ella, de la Mireia, horrorós va dir quan el va veure, o horrible, no ho recorda. A ell tal cual ja li estava bé, però li va fer prometre que el traurien, que el taparien, condició indispensable per agafar el pis: el gotelé va fora. Però després anaven justos de pasta i no trobaven el moment, sobretot ell: vols dir que toca, ara? I si ens esperem uns mesos? Fins que va acabar marxant ella abans que el gotelé. I encara ara, quan té aquesta sensació de no poder-se moure, de no poder respirar, la culpa a ella per haver-li posat la idea al cap de bon començament. Però qui li manava enredar-s’hi quan la Mireia ja l’havia deixat? Per què de sobte sí que veia com de gruixudes eren realment les burxes? Em maten la llum, li va dir al guixaire (el que deia sempre la Mireia). I ara, quina llum té? Reconèixer que es va deixar portar per la merda de moment que passava, això és el que hauria d’haver fet, però no, ell es repetia una vegada i una altra que havia sigut una bona decisió: Òstia era avui que venies per començar? I es va quedar mirant les parets del passadís, amb les fotos penjades (d’ell i la Mireia, d’ella i el seu gos, d’ell i el gos d’ella) i el quadre que li havia regalat la Mireia pel seu aniversari. I després es va mirar els sacs als peus del guixaire. Saps què? Tapa, li va dir. N’està segur? Serà més guix, més temps, més pasta. Tapa, tu tapa. Doncs et semblarà una tonteria, però m’ha anat de puta mare, amb això del guix he superat la ruptura molt millor que altres vegades. És veritat, es va refer ràpid i de seguida va conèixer la Laia, i quan ja gairebé tenien la cuina reformada i l’habitació del nadó pintada, va i marxa. Com la Mireia, d’un dia per l’altre, adéu. I aquí va perdre els papers. Va tornar a trucar el guixaire i aquesta vegada li va dir directament: tapa, tot, la cuina nova, els mobles que havia portat la Laia del seu pis, els trastos per l’habitació de la nena. I la resta ja te la pots imaginar. La següent va ser la Maite. I després, la Clara. La quarta, adéu, d’un dia per l’altre. No hi haurà cinquena, perquè ara ningú s’atreveix a entrar, se’l miren com a un psicòpata només obrir la porta i veure aquest laberint estret i fosc. Li matava la llum, deia. I ara s’ha de posar de perfil per poder caminar per casa. Tapa, tapa, tu tapa.