Hot 5: música per escriure (III)

5 TEMES PER ACOMPANYAR EL PERSONATGE EN UNA EPIFANIA FINAL

[“una imatge o esdeveniment que suposa una revelació per al personatge i que, en certa manera, funciona com la revelació del sentit profund de la història”]

1. Volcano – DAMIEN RICE & LISA HANNIGAN

En realitat és (o es ven com) un tema de l’irlandès Damien Rice a seques, però crec necessari explicitar el paper indispensable que hi juga la veu seductora (per defecte, no per excés) de Lisa Hannigan, i estic disposat a discutir-me amb qui faci falta per defensar aquesta posició. Sí, ja que hi som podria posar el nom de la violoncelista, però sent justos amb ella ho hauríem de ser amb la resta d’instrumentistes i la llista final quedaria excessivament llarga per fer front a la nostra (comprensible?) necessitat d’individualitzar el mèrit d’una cançó.

Diria que gairebé tots els temes de Damien Rice aporten un aire intimista i introspectiu que ens pot faciliar l’accés al caràcter revelador que necessita l’escena d’aquest Hot Five (serveixi com a exponent la cua final del tema, amb el creuament de mútliples veus), però aquest tema no només és dels millors, sinó que “¿sóc jo, o hi ha un fragment —minut 3— que actua d’epifania dins el propi tema?”.


2. Wish you where here – LEE FIELDS & THE EXPRESSIONS

Una epifania remet (in)directament a l’interior, a la profunditat, a l’ànima del personatge. I qui diu ànima diu soul. I qui diu soul diu sentiment, diu component emocional elevat a l’enèssima potència sense disfresses, sense vergonyes, sense cotilles. Això sumat a la construcció molt més coral del tema (amb protagonisme compartit per les veus, la guitarra, els magnífics arranjaments de vents, el ride omnipresent i fins i tot el compàs sencer de bombo en solitari) li pot donar a la nostra epifania un caràcter menys reservat, de major obertura, potser encarant-la a una major esperança, a un major convenciment de que és possible seguir endavant.

La carrera de Lee Fields s’ha anat apartant progressivament del funk per pujar (amb tot el dret i mèrit del món) al tren del revival del soul clàssic (parlem més d’Stax que de Motown) que els darrers anys han capitanejat segells com Daptone Records (Sharon Jones, Charles Bradley), Soulfire (l’altre segell sorgit de les cendres de Desco Records) o Truth & Soul. A aquest darrer és a qui hem d’agrair la trobada de Lee amb la seva banda d’estudi, The Expressions, i que els seus àlbums tinguin sempre una edició amb els temes únicament instrumentals (com també passa amb Charles Bradley i la Menahan Street Band): no és informació per omplir, aquestes versions instrumentals podrien patrocinar permanentment la secció de música per escriure (si no em creieu, feu la prova).


3. Sheets – DAMIEN JURADO

Un altre Damien: ara Jurado i ara des de Seattle. Suposo que aquest origen (paraules clau: grunge-pluja-depressió-suïcidi) explica que l’aposta del cantautor —a qui s’ha comparat amb Carver des de l’expressió musical (!)— estigui envoltada d’una pàtina més negativa, d’una sensibilitat menys delicada que s’arriba a tacar de distorsió, virulència i agressivitat. Tot això pot fer que en aquesta ocasió el “despertar”, la “presa de consciència” del nostre personatge, quedi més punyent, més colpidora, amb un component més traumàtic, potser més perenne, més…millor?

De totes maneres, Jurado ens regala de nou una cueta en la línia de Rice (tot i que ara les veus que es creuen són de guitarra i piano) que ens remet novament a la possibiltat de tancar el conte (un cop desinflada l’epifania) amb cura i atenció a la musicalitat d’un final que sembli entossudir-se en no desaparèixer.


4. The games you play – WAX TAYLOR feat. VOICE

Les tres propostes anteriors etiquetarien amb paraules com “tristor” o “drama” el concepte d’epifania, i això no és ni just ni rigorós. Amb aquests dos darrers exemples busquem ambients que facilitin una via de revelació de caràcter diferent.

La primera, amb la lírica mastegada de Voice i la base hip/trip-hopera elegant d’un Wax Taylor que ja tardava a aparèixer en un Hot5. És precisament a través d’aquesta base (sense oblidar-nos de la flauta i la guitarra re-repuntejada a l’estil mediterrani) com aquest The games you play convida a caminar, a recórrer els camins de l’epifania amb calma però pas ferm, potser de forma més serena, més analítica, més crítica, amb le mans a les butxaques i fotent patada a una pedra de tant en tant.


5. Guns of Brixton – NOUVELLE VAGUE

Això de les versions té molts riscos i en conseqüència detractors, però resulta que jo (que sóc qui escriu el blog) en sóc un autèntic fan. I més si em topo amb versions que m’agraden i que capgiren sense por ni manies originals que també m’agraden. He de dir que aquests francesos a vegades l’encerten i d’altres no, però en aquest tema doten el combatiu Guns of Brixton de The Clash (tothom dret, si us plau) d’una nova dimensió (altrament el temazo dels britànics no ens serviria per aquest Hot5).

Personatge i lector, arribats a aquesta darrera proposta, haurien de ser capaços d’avançar fins a l’immiment final empesos per l’escombreta i les trepitjades de piano, ja plenament conscients de la revelació i més o menys orientats en el significat que aquesta ha de prendre, per acabar decidint: ¿I ara, d’aquest conte, “how you gonna go”?


NOTES:

  • Si no et convencen els Damiens, pots provar amb That’s all there is – NINA ANASTASIA: és un tema més convencional i menys intens, però pot jugar un rol similar i té detalls interessants en els matisos interpretatius de la la bateria i les intervencions puntuals del sempre curiós theremín.
  • Si t’agrada la línia Wax Taylor però prefereixes una cosa més fosca i sense l’omnipresència de (la) Voice, pots provar amb l’Insomniac Olympics – BLOCKHEAD, un altre dels que ja haurien d’anar sortint per aquí (i que ho fa per primera vegada amb un vídeo interessant).
  • Si ets dels que no suporten les epifanies finals, em sap greu: totes les opinions són bones, però haver-ho pensat abans d’empassar-te tot el Hot5.

… i acció?

Ja fa quinze dies que els tinc així: tots dos parats com a estaquirots, cadascun a la seva banda de carrer, respectant les marques enganxades a terra amb dos trossos de cinta en forma de creu i esperant rebre instruccions. Es miren des de les respectives voreres mentre no paren de passar cotxes i perden el contacte visual quan ho fa un camió, una grua o un autobús (força estona si un d’aquests voluminosos coincideix amb el moment en què es posa el semàfor en vermell al cap del carrer).

Tinc el megàfon a la mà, però no em decideixo. Fins aquí (ja ens hem passejat per dues pàgines) tot ha anat prou bé, però ara… Potser és cert que em costa activar els personatges. No puc evitar pensar en el que deia Carver: “Tu no ets els teus personatges, però els teus personatges sí que són tu”. I en el que Adele li diu insistentment a Paul Preston durant la tercera temporada d’In Treatment: “No crec que t’adonis de com n’estàs de paralitzat, permanentment instal·lat en l’immobilisme”.

¿Sóc jo, doncs? ¿O és elecció seva? Podrien passar olímpicament de mi, apropar-se al semàfor, esperar a que es posi verd i trobar-se a la meitat del pas zebra. O travessar corrent entre els cotxes en marxa, frenant-los amb els braços aixecats sense por a provocar algun accident. O fins i tot podrien posar-se més hollywoodiencs saltant espectacularment per damunt d’algun capó. Però no. Segueixen quiets.

A vegades, enmig d’aquesta espera eterna, em fixo en com observen de reüll als extres, a qui tinc ordenat de no aturar-se mai: reprodueixen els mateixos moviments una vegada i una altra, com submergits en un loop irreflexiu, idèntic al dels vehicles que recorren el carrer, donen la volta a l’illa de cases i tornen a passar i tornen a passar i tornen a passar. Potser quan se’ls miren, pensen: ¿Val la pena?

¿I si simplement —tot i ser perfectament conscients del conflicte al qual els he convidat a enfrontar-se— decideixen que no fer és millor que fer per fer? ¿Pot ser bò un conte en el qual, en darrera instància, no passi res? ¿L’omissió és suficient per resoldre’l de manera satisfactòria? ¿Respondre afirmativament a aquesta pregunta no és més que disfressar la incapacitat d’empunyar el megàfon amb el coratge suficient per cridar “i acció!”?

¿És això el que en realitat —tots— estem esperant que algú faci per nosaltres?

i_accio