¿I tu, què vols ser quan siguis gran?

Jo vull conduir un bibliobús. I emportar-me’l al meu poble. I baixar el carrer Sant Antoni a tocs de botzina. I que en sentir-los, tal i com feia amb la sirena del camió del peix o els impactes metàl·lics contra les bombones de butanu, la iaia tregui el cap pel balcó.

Llavors tornarà a la cuina, apagarà el foc, treurà el pot de samfaina del bany maria, es desfarà el davantal i sortirà al carrer agafant de la mà el meu jo petit, que anirà fent saltirons al seu costat fins arribar a la plaça.

El primer que faré quan els vegi entrar serà oferir un conte al meu jo petit. Ell el fullejarà i me’l tornarà dient que vol “més lletra i menys dibuixos”. Deixaré que se’n triï un altre, surti corrent cap a fora, s’assegui al banc del costat de la font i comenci a llegir amb l’avidesa de qui ho té tot per descobrir (i encara no es creu, il·lús, el contrari).

Ella em dirà que tant li fa un llibre o un altre, perquè ella llegeix tot el que li cau a les mans amb aquella avidesa exclusiva de les persones que valoren realment la possibilitat de saber-ne, de qui se sent orgullosa d’haver-se guanyat una oportunitat que ben bé li hagués pogut ser negada. N’hi recomanaré un que m’agradi i l’enganyaré: li diré que l’he escrit jo. Ella farà veure que s’empassa la mentida i se’l guardarà, ben protegit, a la butxaca frontal de la bata, enmig l’olor de les bajoques que haurà collit aquell mateix matí.

Al tornar a casa em prepararà (al jo petit) un pa amb tomaca, amb més tomaca que pa i més embotit que tomaca. Em posarà el plat damunt la taula de la saleta, s’asseurà a la cadireta blava del costat de la llar de foc i començarà a llegir el llibre que sap que no és meu, com si realment ho fos: amb l’avidesa de qui pot gaudir d’una oportunitat que, passi el que passi, ja ens ha estat negada.

I de tant en tant aixecarà el cap i mirarà satisfeta com engullo el berenar. I jo li retornaré la mirada amb un somriure que li avanci com la trobo a faltar: ara que ella ja no hi és, i jo —que vull conduir un bibliobús— m’he fet més gran del que voldria.

iaia

Hot 5: música per escriure (II)

5 TEMES PER CONVIDAR LA PARELLA PROTAGONISTA A ABAIXAR LES CORTINES I BALLAR DESPILOTADA AL MIG DEL MENJADOR

[no agafadets/etes, eh… cadascú a la seva i en plan escandalós]

1. Ooh Poo Pah Doo – JESSIE HILL

Anava a proposar la versió brassbandera hiperinjectada d’arranjaments anàrquics apareguda a Treme (brutal), però per l’objectiu que ens ocupa em quedo amb Jessie Hill: ell és qui la va popularitzar (d’entre les infinites versions posteriors, no et perdis la que estripen en directe els The Who durant uns mesos en què van deixar de dir-se The Who) i la versió és un punt més accessible per al ball. De fet, servirien totes dues, i la veritat és que sentint-les m’estranyaria que a New Orleans no sigui ja una pràctica bastant estesa.

Si l’experiència els agrada no descartis que a la propera comencin el ball amb una teatralització dels cors pregunta-resposta inicials. I si s’hi acostumen oblida’t del gir posterior que els tenies pensat: després d’això ja no hi haurà ni conflicte ni històries. Deixa que s’ho passin bé i planteja’t de seguir l’exemple (s’ha de ballar amb ànima i llibertat, allunya’t dels mals referents).


2. Spanish Flea – TOMMY McCOOK & THE SUPERSONICS

El saxofonista Tommy McCook, al capdavant dels Skatalites (bona part dels quals s’amaguen també rere aquest The Supersonics i tantes altres bandes d’estudi dels 60 a Jamaica), va gestar amb Jackie Mittoo (i Alphonso, Brevette, Knibb, Drummond,…) un dels ritmes insulars més ballables que mai s’hagi inventat (aquí reconec que sóc 0 objectiu). Ho van fer tant a base de composicions pròpies com d’importar melodies exitoses de l’època i fer-ne reinterpretacions sincopades, com és el cas d’aquest Spanish flea (Julius Wechter, 1965).

…tant xerrar m’havia oblidat de la parella: si la cançó ha estat sonant fins ara i encara no els tens posant a prova les seves articulacions amb un somriure d’orella a orella (potser és la proposta més divertida), és que —o ells o tu— no teniu sang a les venes. Torna-hi, vols? Torna-la a posar des del principi, deixa passar el tic-tac que marca l’escallot i la resta sortirà sola.


3. Johnny got a boom boom – IMELDA MAY

Diria que és una bona opció si busques una escena amb tints tarantinians. Pots canviar el menjador per una típica habitació de motel (també poden córrer la típica cortina de la típica finestra), posa-hi un mirallet sobre la taula, un bitllet enrotllat, i crea una parella bastant desequilibrada que es mogui entre la passió i l’odi: segur que es posen molt teatrerus en ballar i accentuen la resposta als boom-booms amb gestos exagerats.

Però no, no estem a Amèrica. No sé si hi ha motels de carretera a Irlanda, però tavernes de barri segur. “La choni de Dublín” (així és com anomena a la nova diva del rockabilly un bon amic meu —amb to carinyós i d’admiració—) segur que es va passejar per unes quantes d’aquestes tavernes, abans (i potser després) d’atraure i captivar a tots i cada un dels assistents als seus directes (portin o no portin tupè).


4. Yeah Yeah baby – STRANGER & PATSY

No és Hawai, no facis cas a la guitarra de la introducció: torna a ser Jamaica, tornen a ser els 60. Si els d’abans eren assidus a les bandes d’estudi, Stranger Cole i Patsy Todd eren uns dels nombrosos vocalistes que es movien malvenent gravacions entre l’estudi ubicat sota el magatzem d’alcohol de Duke Reid (The Trojan) i els d’altres productors i segells de la zona.

Aquesta proposta té un parell d’avantatges enfront les anteriors: 1) és més pausada i suggereix una major sinuositat en els moviments de cadera, i 2) el format “duet” et permet situar tots dos personatges cara a cara per cantar-se un a l’altre la cançó, mirant-se com pardalets i fent veure —tots romàntics/ques ells/elles— que porten un micro a la mà. Surt una escena ridícula? estúpida? cutre? Ja l’eliminaràs a la reescriptura.


5. Harem girl – RED PRYSOCK

No ens movem de principis dels seixanta, però tirem una mica més amunt, fins tornar als EUA: a King Records per ser exactes. Pels seus estudis van passar artistes com James Brown (sí, ell tot solet es podria ventilar aquest Hot5) i Nina Simone, per posar exemples que marquin línia.

Aquesta darrera possibilitat amb flaires més eròtiques et pot ajudar a a aprofitar l’embranzida dels personatges i conduir l’escena fins al que punt que tots i totes estàvem esperant. Porta’ls-hi a poc a poc, fent-los aproximar posicions mentre es presenta la melodia, i que comencin a magrejar-se quan comença el solo de Wilson (aka Red) Prysock, un d’aquells que t’ho arrenca tot i més. A partir d’aquí, tu decideixes: o et decantes per l’el·lipsi amb un fos a negre, o ens deleites amb una escena que ens faci anar calentons i calentones a dormir.


NOTES:

  • Si no t’acaba de convèncer el tema de Jesse Hill, prova aquest temazo que ens va regalar Tina Turner abans que els vuitanta (com a tothom) li passessin factura: Am I a fall in love – IKE & TINA TURNER
  • Si no et funciona l’Spanish Flea i vols donar una segona oportunitat als mateixos protagonistes i a la vessant més divertida de l’ska jamaicà, prova amb aquesta versió de la veïna “El manisero”: Peanut vendor – TOMMY McCOOK
  • Si preferies que no estigués tot tant centrat en la música negra, em sap greu, però l’escena demanava groove.
  • Si no estàs escrivint res que requereixi aquest tipus d’escena, és igual: please, don’t try this at home!