Molt llarg

Un nen corrent darrere una pilota aixeca sorra en passar vora el seu cap. Encara estirat, sacut la punta de la tovallola i es desfà de la sorra que la suor li ha aferrat a la cara. Renega en veu baixa: si li recriminés a crits mitja platja descobriria que en el fons l’enveja.

Es reincorpora a poc a poc mentre es lamenta de no haver-se decidit per la cadireta d’un bon principi. La desplega amb moviments feixucs i la situa sota el para-sol. S’hi deixa caure.

Ara el nen s’endinsa a l’aigua aixecant els genolls i rient d’excitació. El segueix amb la mirada i una ganyota marcada al rostre. Recorda les seves arribades a la platja quan era petit: li faltava temps —xancletes fora, camiseta i tovallola fetes un manyoc— per posar-se en remull. Avui ni tan sols es banyarà, li fa mandra la sensació de fredor que se li escampa per tot el cos, l’estimula massa. Com a màxim, abans de marxar, caminarà lentament fins a la vora de l’aigua i sucarà els peus.

Una rialla escandalosa li fa desviar l’atenció cap a la seva esquerra. Una parella d’adolescents juga a barallar-se per un pot de crema. Es rebolquen sobre la tovallola i aprofiten per refregar-se com qui no vol la cosa: dues pells suaus i despertes en ple descobriment. Retira la mirada quan se li creua la de la noia.

Busca el cel aixecant el cap, però es troba amb la tela del para-sol. Inspira profundament, mira de carregar voluntat i paciència. Això es farà molt llarg, pensa, com a mínim uns altres trenta. Abans li passaven ràpid, però ara… trenta més…