Assaig-error

Escoltes_paralegals

—Una merda és! Una altra vegada una autèntica merda, òstia! [cop: a la taula? porta? paret?] I saps perquè, no? Pel de sempre, perquè arrenco tot convençut però no passa ni una hora que ja et noto pupulant per aquí, i em fas dubtar, penso que vaig malament i començo a fer canvis i vinga canvis i més canvis fins que acabo tornant a posar-m’hi des de zero; però és que és igual, tant li fot, perquè al cap d’una estona apareixes una altra vegada, així dissimuladet, pobret, com qui no vol la cosa, fent veure que no hi ets… però em puc imaginar la cara que poses, saps? I em desconcentro, perdo el fil, m’aturo, tiro enrere, ho repasso i ja no m’agrada res, i als cinc minuts deixo de creure-hi i al final… [inspira] al final ja no hi ha qui es cregui res, collons [rebufa]. [silenci llarg]. Així no hi ha qui avanci, així sempre acabarà igual: com el cul, no pot acabar de cap altra manera, tot acabarà quedant sempre com el puto cul. I saps de qui és culpa, no? Content? Satisfet?

—Però si jo no he dit res.

—Dit? No, si dir no dius mai res tu.

—Ei, frena una mica, sents? [sospir]. A veure: per què hauria d’estar malament?

—Veus? Veus?! A això em refereixo: ja ho estàs tornant a fer!

¿Molt poca cosa?

Atabalat, perquè amb aquestes coses sempre vaig a última hora.

Avui fa vuit anys, vaig a la festa i li he de fer un regal; o més ben dit, li vull fer un regal: no és pur compromís, realment tinc ganes de fer un regal que valgui la pena, un regal conscient, un regal “militant”.

He pensat en un llibre (militància cultural?), no crec que ningú altre n’hi regali cap. En busco un de bona narrativa, que no estigui patrocinat per cap canal infantil o saga de cine. M’agradaria un recull de contes (militància contista? cuentista?).

Intento no ofegar-me en el caos regnant a la secció de literatura infantil i juvenil i busco referències d’edat recomanada (tot i no creure-hi massa necessito passar algun tipus de filtre, ja he avisat que vaig tard). Mitja hora després noto que començo a naufragar i decideixo assegurar el tret. M’apropo al taulell i demano si tenen algun recull de contes de Roald Dahl o de Gianni Rodari: de Rodari em sona aquell tan bò, el del pare que explica cada dia un conte, per telèfon, a la seva filla, però no en recordo el títol… Ah, sí, clar, quina memòria la meva. Doncs no, no el tenen. Mala llet.

Segueixo remenant i topo amb un recull de contes d’un autor d’aquí*: m’agrada la idea (militància km0?). Tot i que el títol em sembla un pèl massa ambiciós, suggereix que els contes conviden a llençar una mirada crítica envers la realitat: ideal per a les meves intencions (militància crítica? transformadora?).

Llegeixo un parell de pàgines, m’agrada força l’estil amb què està escrit i sembla que s’adequarà a l’edat i maduresa que atribueixo a la receptora. L’aparto i busco una mica més, per si de cas: potser algun en la mateixa línia però que li pugui resultar més atractiu (per la portada, pels colors, pel que sigui; no he d’oblidar que el regal no és per a mi).

No trobo res que em convenci més. Passo per caixa i surto de la botiga. Un cop a fora obro la bossa i me’l torno a mirar. Només deu euros, no deu passar els cent grams, ocupa poc espai, és més aviat primet: ¿potser com a regal és molt poca cosa? Una invitació a pensar, a descobrir, a dubtar, a reflexionar, a conèixer, a empoderar-se, a ser crític: els canvis els lideraran les més petites, l’educació és la base de tot. Potser no és tan poca cosa.

Ho contrasto (per telèfon): només un llibre? Home, amb un llibre sempre quedes bé però també pot semblar un últim recurs; com et sembli, però això de regalar llibres ja es fa per Sant Jordi, no? I saps quants arbres es talen per imprimir un llibre? (militància verda? De veritat algú em vol fer creure que salvar el planeta ara dependrà dels llibres? No són fungibles!).

Crec que serà millor buscar alguna altra cosa, ni que sigui una xorradeta, per complementar-ho: potser un llibre és molt poca cosa.

a_pes

*és aquest: no en puc dir res més perquè no l’he llegit (és lleig que et regalin un llibre ja desvirgat, i a més, faig tard).

Comprar temps

Jo només volia provar-ho.

Va ser un company de feina qui em va avisar de la semblança. Em vaig apuntar l’adreça i en sortir de l’oficina m’hi vaig arribar. Fins que no em va servir la canya no li vaig veure del tot la cara. Sorprenent.

No hi vaig tornar fins que ja tenia la proposta ben treballada, un dijous a última hora. Va acceptar de seguida: faig poques hores, em puc arreglar els torns i uns ingressos extres m’anirien bé. Jo hauria de cobrir, a part, els desplaçaments, les dietes necessàries i el que costés el perruquer. Raonable.

Va funcionar de meravella des del primer dia. Quan se m’allargava la nit o em veia venir la ressaca, li enviava un missatge perquè l’endemà anés ell a treballar. Després li vaig anar encomanant més feinetes, cada vegada més delicades: portar la nena al bàsquet, acompanyar ma mare al metge, emportar-se el gos a córrer a la platja, anar a fer la compra amb la meva dona (ens hi hem entès perfectament em va dir el primer dia, no pateixis, tot controlat). Les setmanes que em cansava de fer vacances i dedicar-me a la vida social, ell s’ocupava d’anar a sopar amb els amics o acompanyava la meva dona al teatre. Jo em quedava reposant, escarxofat al sofà, i el dia següent arribava a la feina fresc com una rosa. Quan l’estrès treia el cap li canviava el torn i tornàvem a començar. El servei no tenia preu.

Ha sabut esperar. A que el gos li remeni més la cua que a mi, a tenir una complicitat amb la nena que jo mai havia tingut i a guanyar-se la confiança dels de la feina. El molt cabró ha sigut pacient, i arribat el moment ho ha destapat tot. Va pregonant que li sap greu, que quan em va contractar ja sabia que era una mala idea però no s’hi va poder resistir. Els reconeix entre llàgrimes que li ha sortit el tret per la culata i ara no sap com desfer-se de mi. Ensenya fotos seves de quan treballava al bar i m’assenyala amb el dit. Em miren amb menyspreu; tots excepte la meva dona: ella m’aparta la mirada i calla, no diu res.

Intento abordar-los a soles, quan ell no hi és, i explicar-los la veritat. No em fan cas: que no em volen ni sentir, que no els tornaré a enganyar. Però us prometo que el doble és ell. Algú m’ha de creure.

simetria

Hot 5: música per escriure (I)

5 TEMES PER EMPÈNYER UN PERSONATGE A ENGOLIR UN CHUPITO DE CIANUR

 

*ACLARIMENT PER A LA PRIMERA ENTREGA: La “secció” no va de lletres de cançons (ni d’analitzar-les, ni de gaudir de la seva poesia: mentre s’escriu pot ser contraproduent i crear interferències entre textos). Evidentment les lletres hi van lligades, però la “secció” va de MÚSICA: de sonoritats, d’acords majors i menors, d’arranjaments, de textures, de tempos, de dinàmiques, i de l’atmosfera que tot això genera: “El que és llarg i difícil és posar-se en l’estat d’ànim adequat, crear l’atmosfera del que un va a escriure” [Jules Renard]

1. The cross that stole this heart away – MICAH P. HINSON

Escoltar aquest Micah P. Hinson & the pioneer saboteurs a l’hora d’escriure és força recomanable. Uns arranjaments molt cuidats t’endinsen en aquest cosmos sonor particular, governat des de l’ombra pels arcs i les cordes. De fet, un l’escolta després interpretant els temes a soles (ell i guitarra, a lo Dylan) i resulta un pelet més insuls.

Pel que fa a l’objectiu que ens ocupa, resultaran definitius la cadència d’una veu que ningú diria que surti del seu cos i la profunditat de la bateria; tot i que segurament la força i capacitat destructiva del tema s’expliquen per la insistència amb què es repeteix la melodia, furgant-hi una vegada i una altra: ara teclat, ara guitarra, ara veu, fins arribar a la solitud i llunyania de la trompeta que acaba tancant el tema. Un gran comiat per a un últim alè.

2. Sadder than you – ANGUS & JULIA STONE

Sembla que últimament el popifolki dels germans australians està un pèl sobat. Cert. I poden fer una mica de rabieta per l’estètica, o embafar a vegades per excés de glucosa. Potser també. Però m’agraden els seus temes, sobretot per escriure: minimalistes, intimistes, d’habitació petita (amb o sense flors a les parets, amb o sense poms d’or).

La guitarra despullada fins al punt de deixar-nos veure el trastejat i la fragilitat d’una veu aparentment massa innocent per a un tema així, em semblen adequats per a l’ocasió: posa-li el got davant i amb aquesta cançó serà difícil que s’hi resisteixi, suposo que acabarà (fàcil) més trist que tu.

3. Losing hand – RAY CHARLES

L’ànima de la música negra és poc propensa a l’abandó, la lluita i el tirar endavant li són inherents, però en sóc un incondicional i no volia deixar el primer Hot5 sense representació: un blues ben arrossegadet pot jugar aquest rol perfectament.

Proposo el primer Ray Charles, el més sec, encara sense els condiments de les big bands que acompanyaran bona part dels seus grans hits posteriors. Evidentment, si parlem de blues parlem de guitarra, i la que aquí posa el guitarrista per dialogar amb la mà dreta de Ray Charles és un bon exemple de “menys és més”: sobretot amb els acords que es precipiten en caiguda lliure, marcant el camí a seguir pel personatge.

4. Exit music (for a film) – RADIOHEAD

Recomanaria l’OK computer per escriure qualsevol cosa, sempre i quan es vulgui arribar al fons del que s’escriu. Els britànics, amb la veu emocionalment explosiva de Thom Yorke al capdavant, són experts en això: en crear atmosferes penetrants de les que és difícil sortir-ne indemne. Com que això no va de lletres, no diré res sobre les de Yorke (…).

Tot i que no ho hem contemplat fins aquí, segur que es necessita una bona dosi de força i impuls per agafar el gotet i aixecar el colze. L’habilitat de Radiohead a l’hora de jugar amb les dinàmiques dins un mateix tema és envejable, i el fragment on aquest puja, sumat als cors eclesiàstics, poden servir per donar l’empenta necessària.

L’únic risc d’aquesta opció és que el personatge, un cop acabada la cançó i tot i assegurar que s’acabarà prenent el beuratge, es negui a fer-ho sense abans haver-la escoltat una altra vegada: això es pot convertir en un loop, incrustar-se, i deixar el relat inacabat.

5. Mysterons – PORTISHEAD

En això de crear atmosferes el trip-hop de qualitat té molt a dir. Bona part del Dummy de Portishead podria entrar en aquest Hot5: també pot ser una opció —escoltar l’àlbum sencer—, entenent que una escena així no s’escriu amb el temps que dura una cançó (tot i que l’estratègia d’agafar un sol tema i activar el mode repeat funciona sovint —allunya’t del got però, no sigui cas que te l’acabis empassant tu—).

En el cas d’aquesta proposta, al personatge li podria sortir una decisió presa de forma més tortuosa, amb dubtes constants, caminades insegures al voltant de la taula i algun objecte de l’habitació acabant esmicolat a terra. I si finalment no pots doblegar-lo, pensa en canviar-li el destí. Tot per no-res, sí, però potser s’ho mereix.

NOTES:

  • Si el teu personatge fa una mica de tuf a naftalina i està ubicat als noranta, prova amb Something in the way – NIRVANA
  • Si no acabes de veure l’opció Portishead, prova l’alternativa Black milk – MASSIVE ATTACK
  • En cas de no funcionar cap de les anteriors, vés sobre segur i tira de Leonard Cohen.
  • Si creus que aquestes propostes parteixen d’una premissa errònia —“l’acte en qüestió ha de tenir una bona dosi de foscor”— i que els manca un punt d’esperança o esperit positiu per dotar d’un toc més original l’escena, em sap greu.

Molt llarg

Un nen corrent darrere una pilota aixeca sorra en passar vora el seu cap. Encara estirat, sacut la punta de la tovallola i es desfà de la sorra que la suor li ha aferrat a la cara. Renega en veu baixa: si li recriminés a crits mitja platja descobriria que en el fons l’enveja.

Es reincorpora a poc a poc mentre es lamenta de no haver-se decidit per la cadireta d’un bon principi. La desplega amb moviments feixucs i la situa sota el para-sol. S’hi deixa caure.

Ara el nen s’endinsa a l’aigua aixecant els genolls i rient d’excitació. El segueix amb la mirada i una ganyota marcada al rostre. Recorda les seves arribades a la platja quan era petit: li faltava temps —xancletes fora, camiseta i tovallola fetes un manyoc— per posar-se en remull. Avui ni tan sols es banyarà, li fa mandra la sensació de fredor que se li escampa per tot el cos, l’estimula massa. Com a màxim, abans de marxar, caminarà lentament fins a la vora de l’aigua i sucarà els peus.

Una rialla escandalosa li fa desviar l’atenció cap a la seva esquerra. Una parella d’adolescents juga a barallar-se per un pot de crema. Es rebolquen sobre la tovallola i aprofiten per refregar-se com qui no vol la cosa: dues pells suaus i despertes en ple descobriment. Retira la mirada quan se li creua la de la noia.

Busca el cel aixecant el cap, però es troba amb la tela del para-sol. Inspira profundament, mira de carregar voluntat i paciència. Això es farà molt llarg, pensa, com a mínim uns altres trenta. Abans li passaven ràpid, però ara… trenta més…

Primeres vegades

Aquest blog és una primera vegada: la que decideixo compartir allò que fins ara només era de consum propi.

Les primeres vegades sempre obren incògnites.

Pel que fa a les emocions prèvies, tot sol ser bastant previsible: qualsevol primera vegada implica un còctel estrany (i sovint indigest) de nervis, il·lusió, respecte, impaciència i por.

Pel que fa a les expectatives, la cosa es complica. Diria que es poden esperar tres grans tipus de primeres vegades:

  • Les que resulten desastroses, vergonyoses, fins i tot doloroses, i trobaran en la repetició un marge de millora constant.
  • Les que resulten tan excitants, gratificants o fins i tot reveladores, que trobaran en la repetició una recerca inútil de les sensacions viscudes aquella primera vegada.
  • La resta, que difícilment són recordades.

Aquest blog és una primera vegada: benvinguts/des, gràcies per venir, i disculpeu les molèsties.