Guaret

Es denomina guaret la tècnica per la qual la terra es deixa sense sembrar o cultivar durant un o més cicles vegetatius, amb el propòsit de recuperar i emmagatzemar matèria orgànica i humitat. És una tècnica molt usada en la rotació de cultius per alguns agricultors que busquen que es reposin els nutrients i la composició química del sòl abans d’un altre temps de collita, perquè es pugui restaurar l’equilibri dels elements que componen la terra.

Jo diria que el padrí, a petita escala, ho feia. El que recordo amb una nitidesa sorprenent és estar assegut amb el cul a terra, al tros, admirant la seguretat i la serenor amb les que es movia quan regava. De tant en tant, després d’escopir-se les mans i refregar-se-les per aferrar bé l’aixada (o quan jo, maldestre, l’intentava imitar), em deia amb un somriure condescendent: “Ai xiquet… Tu això no, eh? Massa dur, massa cansat…”. I tenia raó, jo no estava fet per a la seva terra.

Segurament s’enriuria de mi (per sota el nas, quan jo no me n’adonés) en veure que també em canso cultivant la meva, però potser li faria gràcia saber que li he copiat una estratègia: sona (i és) una mica retorçat i ridícul, però si jo aconseguís cultivar la meva terra amb una quarta part de la destresa, la constància i l’orgull amb què ho feia ell, em donaria per més que satisfet.

Doncs això, que després d’un descans infinitament superior al que mai el padrí s’hagués pogut permetre, CoNSUmPRoPI ha tornat.

Padrí

Anuncis

Hot5: música per escriure (V) -Especial 1r aniversari-

5 ÀLBUMS PER A COMBATRE LA PANTALLA EN BLANC


Coincidint amb l’imminent primer aniversari de CoNSUmPRoPI, apareix una edició particular del Hot5, precisament la cinquena, i qui sap si l’última…

La particularitat d’aquest Hot5 és evident: fins ara sempre buscàvem atmosferes adequades per a escriure una determinada escena, però en aquest cas es tracta de buscar una atmosfera inspiradora en qualsevol sentit, que et permeti escriure qualsevol cosa (i ja, si de cas, després, si pot ser, que sigui bona). Així, i tenint en compte la duresa de la pantalla en blanc, i el temps necessari per a enfrontar-s’hi amb tenacitat i paciència, no serà un hot 5 de temes (encara que se n’adjunti un de mostra) sinó d’àlbums: tant en el conjunt de les propostes com en el propi si de cada una d’elles s’hi haurien de poder trobar diversos climes i estat d’ànims que facilitin i potenciïn la creació i generació d’idees (obertura), no restringint-los a una sola atmosfera que la limiti, l’encotilli o li marqui una línia massa clara (tancament). Almenys aquesta és la intenció: a partir d’aquí, ja entren les subjectivitats i allò de l’estètica de la recepció.


1. FAT FREDDY’S DROP – Based on a true story 

La primera proposta aspira a ser la primera a reproduir. No parlo només de l’àlbum sinó també de la cançó seleccionada (la primera del disc, la primera del seu primer disc, la primera de tot): quan algú intenta explicar el concepte d’intro hauria d’il·lustrar-lo necessàriament amb Ernie dels neozelandesos Fat Freddys Drop, i desaparèixer immediatament de la palestra, donant el curs per acabat quan la base rítmica i la melodia de vents entren en acció.

Els temes d’aquest àlbum creen atmosferes (algunes més vitals, altres més apagades) molt adequades com a camp de cultiu, ja que són poc invasives i permeten llaurar i intentar sembrar amb calma, des de la subjectivitat no condicionada però evitant una solitud excessivament condicionant. Tot plegat gràcies a la visió tant pròpia que Fat Freddys Drop té del reggae, del dub i del soul, allunyant-se de l’ortodòxia i jugant a desmuntar i capgirar els patrons rítmics, a cercar arranjaments tant precisos com efectius per la seva simplicitat i execució, a explorar els recursos electrònics, a optimitzar l’ús d’unes veus més resultones que espectaculars, i a treballar per a consolidar ambients coherents i rodons. Un bont punt de partida per començar: intentar caminar, per molt insegur que et sentis, és més fàcil sobre bases fermes.


2. EMILIANA TORRINIMe and Armini

Potser és una mica massa popi aquesta proposta, però les coses com siguin: rere aquesta llista hi ha un objectiu, i el que potser és l’àlbum més facilet (menys experimental) de la islandesa a mi m’ha servit per acomplir-lo (segell impactant pantalla: “tested”).

Els ambients que Emilíana crea a Me and Armini se serveixen d’una mica de tot: des de guitarres acústiques totalment nues a sintetitzadors, des del folk a l’electrònica, des de temes intimistes a hits comercials apareguts a mals anuncis de televisió (sí, sí), però, per sobre de tot, d’una veu incisiva que s’adapta a tots els entorns i que actua d’eix cohesionador. Potser és aquesta varietat hetereodoxa el que permet trobar alhora, i en un mateix àlbum, atmosferes angoixants, optimistes, tendres i superficials. Sigui com sigui, una amplitud de mires que, en la línia del que apuntàvem a la introducció del Hot5, pot anar d’allò més bé en aquestes primeres fases d’enfrontament amb la pantalla en blanc.


3. BELLERUCHETurntable soul music

Si tires bàsicament d’electrònica, tres persones són suficient: bases simples i contundents, un bon guitarrista i la veu més sensual d’aquest Hot5. Aquesta és la fórmula del soul electrònic amb tints triphoperos dels britànics Belleruche, i funciona, funciona molt bé.

Funciona per crear temes més ballables i temes més introspectius, però sobretot funciona pel que més ens interessa: per situar-te en un ambient emocionalment intens i propici per a pensar, probablement amb poca il·luminació i una copa a la mà. Ara bé, cal tenir-ho en compte: si les dues propostes anteriors tenien més llums que ombres, aquesta té certa tendència (no exclusiva, no violaré els plantejaments inicials) al loopejat, a la tossuderia, al carreró fosc i sense sortida (només és una advertència: cal mirar de no abusar-ne si el grau de bloqueig és elevat).


4. DAMON ALBARNEveryday robots

No sóc gens de brit-pop, però considero que si algun grup de la seva època daurada es caracteritzava per anar més enllà d’una fórmula i explorar territoris més amplis i diversos, aquest era Blur (a l’àlbum Parklife me remito). Veient els projectes que ha tirat endavant Damon Albarn des de llavors, m’imagino que en bona part aquest nivell d’obertura i curiositat era cosa del seu líder.

En el seu darrer àlbum, el que es considera el primer “en solitari” de l’artista, Damon Albarn regala atmosferes introspectives però alhora expansives, especialment indicades per a aquest Hot5. Totes elles se sostenten sobre bases suaus properes al triphop, un tractament acuradíssim de veu i cors (“que necessito cors? Doncs què millor que un cor de gospel… i encara me n’emportaré la meitat de gira per cantar dos temes”), i un alt grau d’experimentació en les sonoritats dels arranjaments: una potent i interpel·ladora mescla de pop, de soul i de folk, que es converteix en una interessantíssima obra (ara sí arriba el qualificatiu inequívoc) d’autor. Pel que fa al nivell de brillantor o foscor… No ho sé: no sé si és fosc o clar, perquè gairebé tots els temes (apartant l’alba descarada de Mr.Tembo i Heavy seas of love) es mouen de forma natural entre ambdues vessants, i això és el que el converteix en un marc incomparable per a la nostra tasca. Si només vols provar una proposta, aquesta hauria de ser la teva elecció.


5. REGINA SPEKTORMary Ann meet the gravediggers and other short stories

Probablement la referència més popular de Regina Spektor és la de ser l’autora del tema de la careta d’Orange is the new black, però poc té a veure aquest tema amb les composicions que es poden trobar a Mary Ann meet the gravediggers and other short stories, un recopilatori (encara que no sembli pas fragmentari ni mancat de coherència interna) dels seus primers tres àlbums (de fet, després d’aquest punt crec que l’interès de la seva producció baixa força).

En els seus temes, despullats musicalment (pocs i bons arranjaments: menys és més) i empapats d’un clar caràcter narratiu fins i tot sense dedicar cap atenció a la lletra, es poden recórrer camins ambivalents, dramàtics amb tocs d’humor, sempre guiats pel piano i una veu penetrant i expressiva que explora sense complexos els límits del seu registre vocal, el lirisme, el recitat atropellat, l’scat, i fins i tot els sons guturals. De fet, segurament el més destacable dels temes és aquest atreviment sense necessitat de grans virtuosismes, que obre la porta a constants canvis de tempos, de compàs o de tonalitat, a percutir literalment sobre l’estructura del piano, a repetir arpegiats de forma gairebé obsessiva, a cantar un tema sobre un solitari contrabaix,… En definitiva, a no marcar-se límits a l’hora d’utilitzar les eines sempre que això ajudi a reforçar el que es vol transmetre. Aquesta llibertat tècnica al servei de la història és un dels aprenentatges creatius que podríem extreure d’aquest àlbum; l’altre (i el més important) serà tant evident com dur de descobrir si al final la pantalla guanya la batalla: és inútil, estúpid i innecessari intentar escriure alguna cosa si no tens res a explicar.

Diccionari PRoPI (II)

ressaca

1 f. [LC] [narrat] Està assegut a un tamboret, ja farà cinc minuts bons. Passeja la mirada rere la barra, entre les ampolles de les estanteries i els sortidors. Fa rebotar els dits sobre la barra enganxifosa. Acota el cap, pensatiu. El cambrer l’observa impacientat. No, encara no sap què vol, li sap greu, ja el cridarà (somriure forçat). Segueix donant-li tombs, és una decisió important, no és gens fàcil intentar anticipar quin alcohol n’hi provocarà menys tenint en compte la quantitat que té intenció d’ingerir-ne.

2 f. [LC] [relativ] Instrument infal·lible per calcular-te —no pas el número de copes de la nit passada, com alguns joves creuen, sinó— l’edat.

3 f. [LC] [seqü] Obrir els ulls, aixecar cap de coixí, posar peus a terra, primer aliment, primer piti, primera cagada, primera llacuna, primer record, primera vergonya o primera culpa. En cas de superar totes les proves anteriors però no sentir-se encara prou bé, tornar a beure.

4  1 f. [LC] [intepret] Tribut/imposició a l’excés, a mode de penitència, de durada i intensitat variable i proporcional (?) al grau de diversió o —pitjor— frustració experimentada abans de posar-se a dormir.

4 2 f. [LC] [intepret2] Mètode encobert de la consciència per a fer aflorar dubtes, pors i obsessions latents.

5 f. [LC] [hateful] Ah no, no, jo no en tinc mai.

6 m. [LC] [simb] Suor freda, sofà calent, trucada no resposta, pet pudent, pols inestable, pas dubtós. Ulleres de sol, passamuntanyes, burka de lloguer.

7 1 f. [LC] [tipol] Tradicional (a millor a cada minut que passa), Inversa (a pitjor a cada minut que passa), Constant (sense evolució, plana en el pitjor sentit de la paraula).

7 2 f. [LC] [tipol2] Directa (la patida el dia D, el que toca, caracteritzada per manifestacions físiques), Indirecta (la patida el dia D+1, caracteritzada per manifestacions psicològiques).

8 f. [LC] [prescrip] Beure aigua, ibuprofeno, no pensar, no fer esforç físic, beure més aigua, no interrelacionar-se amb humans, evitar el silenci absolut amb activitats passives (preferiblement TV, preferiblement esports), llençar-se a l’aigua, realitzar activitats que amb un nivell d’esforç assumible ofereixin un valor utilitari suficient per a alimentar mínimament l’autoestima (estendre una rentadora, plegar roba, passar l’aspirador,…).

9 f. [LC] [optim] Va, que ho estàs portant bé, l’actitud és bona. Cinc hores més i per fi te’n podràs anar a dormir (llàstima que serà just quan comencis a trobar-te millor i et costi agafar el son).

Dubtes electorals il·lustrats

eleccions

 

I. SOBRE DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA I ALCOHOL

a) El fet que aquí no existeixi aquesta llei seca electoral (la foto és de Perú i habitual a diversos països llatinoamericans)…

¿És una senyal de superioritat moral i major grau de civilització i responsabilitat democràtica de la ciutadania?

¿És fruit de l’acord entre tots els partits per no perdre els vots d’aquelles persones que només decideixen anar a votar si van molt borratxes?

¿És per no fer trontollar el missatge “les eleccions són la festa de la democràcia”?

¿És que donem per fet que ningú provocarà aldarulls celebrant els resultats?

¿O que s’ha abandonat la lluita contra l’abstenció?

b) Quan vas a exercir el teu dret a vot…

¿Et deixen votar borratxo/a?

¿Com/qui decideix quin és el límit d’embriaguesa acceptable?

¿Com se la diferencia de l’eufòria mostrada per aquelles persones que voten amb gran convenciment, satisfacció i esperança?

c) A l’entrada dels col·legis electorals…

¿Hi hauria d’haver controls d’alcoholèmia per evitar el possible vot irresponsable?

¿Hi hauria d’haver controls d’exultació excessiva per evitar el possible vot acrític i/o fanàtic?

 

propagandaelectoral

 

II. SOBRE PARTITS I PROPAGANDA ELECTORAL

a) Quan els partits afirmen que es mullen en els seus programes…

¿vol dir que aquests tard o d’hora s’assequen?

¿En cas afirmatiu, quan tarden?

¿Seria pertinent preguntar quant tarden?

b) Quan van plantejar rebaixar el cost de les campanyes, i tenint en compte com m’han deixat la bústia…

¿ja comptaven amb un suposat finançament il·legal de les impremtes afins?

c) Si sotmetem les formacions que es presenten a les eleccions a un procés de reciclatge…

—per exemple, si trossejo i mullo bé totes les butlletes, les converteixo en una única bola de pasta de paper, configuro noves butlletes a partir de noves combinacions de diversos elements de la mateixa matèria prima (propostes/principis dels partits originals), les asseco, i aquestes noves butlletes/formacions polítiques són les que es presenten a les eleccions—

¿els hipotètics resultats electorals fruit d’aquest reciclatge canviarien la nostra realitat d’una forma diferent a com ho faran (suposant que així sigui) els resultats electorals reals, és a dir, els de les formacions presentades en la seva versió original?

Nota escrita a mà: un A4 doblegat pel mig esperant damunt el moble del rebedor

Ei guapa, he sortit.

Ho sento, tenia ganes d’avui sopar junts i fer les carxofes, que sinó es faran malbé i és una llàstima llençar verdura de l’hort de mon avi, però és que aquest matí m’he decidit a actualitzar els dies tatxats del calendari i m’he adonat que ja en fa deu (deu!) que no em dutxo. N’estic segur. I m’ha fet pensar. En això suposo que estarem d’acord: no és normal, està clar que em passa alguna cosa, no és una d’aquelles “parres meves”, no em tranquil·litzaràs traient-li ferro amb una de les teves explicacions senzilles, dient que “es pot entendre, treballant a casa i des que la Burxa ja no t’obliga a sortir dues vegades al dia per treure-la a passejar…”. Diràs el que vulguis, però és preocupant, i no tant pel fet de no dutxar-me com pel de (no)fer-ho inconscientment. Tampoc crec que m’embruti massa: del sofà al llit, del llit a la cadira del despatx, i de la cadira del despatx al sofà no hi deu haver massa merda per agafar (la pols dels llibres com a màxim, però tinc costum de bufar-los sempre abans de començar, apartant-me’ls del cos amb els braços estirats i els ulls tancats perquè no m’agafi aquella picor maleïda als ulls). Però això és igual, deu dies, segueix sense ser normal (tinc molts defectes, però marrano no ho he estat mai).

Suposo que també et dec una disculpa per haver anat brut tots aquests dies, però imagino que tu tampoc te n’has adonat, almenys no recordo que me n’hagis dit res. Si fa deu dies que no em dutxo és que portem almenys deu dies sense follar, perquè marrano no sóc i quan follo suo (o això em sembla recordar). Això també m’ha fet pensar, i encara que ja faci un temps que no tenim el ritme d’abans, m’he començat a enredar i enredar i m’ha passat pel cap una idea desconcertant: i si porto massa dies desconnectat? I si tens raó amb retreure’m les “meves vacances ontològiques” perquè “ara ja me les agafo massa sovint i són massa llargues”? M’he espantat una mica (res greu, no pateixis) i he sortit de seguida a la galeria per obrir el cubell de la roba bruta: teva, només hi havia una brusa, unes calces i dos parells de mitjons; al fons, tot blanc. Quan ho he olorat, i això que m’he apropat cada peça de roba tot el que he pogut al nas (i que al curset aquell de vins on em vas portar, alguna cosa, per molt que te’n fotis, devia aprendre) no he aconseguit treure’n l’aigua clara. He seguit donant-hi tombs i més tombs una bona estona (he arribat a considerar molt seriosament la possibilitat de que haguessis marxat, imagina’t… hehe), però al final he fet el que tu sempre em dius (espero que te’n sentis orgullosa): relaxar-me i deixar-me estar de paranoies.

Res, guapa, perdona pel rotllo, fes la teva per sopar i no m’esperis desperta. M’anirà bé prendre l’aire i potser m’arribo fins al bar. Necessito pensar una mica (són deu dies, eh, no és una de les meves parres, suposo que hi estaràs d’acord, no és normal), potser així aconsegueixo aclarir-me i decidir si té cap sentit tornar.

Petons.

robaestesa.JPG

Hot5: música per escriure (IV)

5 TEMES PER A CONDUIR (el literal és opcional) EL PERSONATGE A FER ALLÒ QUE NO ES CREU CAPAÇ DE FER (quan sap que li pot sortir francament malament)


1. These boots are made for walkin’ – NANCY SINATRA

Aquest Hot5, com l’escena que el reclama, és bàsicament un tema d’actitud: envies el personatge de cap als lleons i caldrà justificar que no se’n desdigui, dibuixant molt bé el “com” afronta el repte. I és aquí, en el “com”, on apareixen diverses opcions.

La lògica d’aquesta primera opció manaria, més que la conducció d’un vehicle, un recorregut a peu com el de la prostituta vietnamita de Kubrick, que també serviria inicialment com a referència actitudinal per al personatge: es tracta d’espolsar-se irreflexivament qualsevol inseguretat i complex (una mena de deconstrucció gratuïta del jo fins a la possibilitat pura, ben il·lustrada en la línia descendent i solitària de baix), i de començar a avançar sense mirar enrere, deixant-se portar de forma inconscient per la brillantor de la pandereta i l’estratègia sumatòria de vents (més presents i enèrgics a cada nova estrofa), fins fer cap a l’objectiu sense altre remei que enfrontar-se al destí cavalcant a llom de la melodia final.

El tema compta amb infinites versions (deixeu-me destacar l’adaptació stomping-skinhead reggae dels Symarip), però cap d’elles acompanyada d’una coreografia tan absolutament genial com la de la Nancy i companyia (si algú pilla el tema de les banderetes vermelles que informi, si us plau).


2. Side to side – BLACKALICIOUS

La primera aparició 100% rapera en un Hot5 (pot generar dubtes en relació a la compatibilitat escoltar-escriure per l’alta concentració de paraules, però es tracta de trobar la via correcta d’administració) arriba de la mà de Blackalicious, duet nordamericà de Sacramento aparegut a principis dels noranta en l’escena alternativa de la costa oest. Amb una base rítmica que es limita gairebé exclusivament a les negres (les del dibuixet amb la boleta, no les tecles), aquest tema ens pot oferir la constància necessària per a impulsar el personatge, encara que de bones a primeres no ho vegi gens clar.

Ara bé, aquesta proposta ens pot oferir una actitud ben diferenciada de l’anterior: en aquest cas no es tracta de fer avançar el personatge sense pensar, sinó d’obligar-lo a entaular des del més absolut realisme un desafiament conscient al seu jo, per anar trobant, a mesura que avança i aferrant-se al puntet d’optimisme “trompetil”, els motius suficients per creure en ell mateix i les seves possibilitats d’èxit (per ínfimes que siguin).


3. Freezing up orange street – PRINCE BUSTER

Aquesta és l’opció més ambiciosa d’aquest Hot5, perquè es tracta de convèncer el personatge que s’ha de dirigir al repte immers en una atmosfera plena de calma, confiança, optimisme i vitalitat. La recepta és alimentar-lo d’aquest caminar fenomenal que aporta el groove sincopat a la jamaicana i del divertit diàleg hammond-saxo, però no seria una mala idea condimentar-ho també amb una mica de producte nacional. Si l’estratègia no dóna fruits amb la instrumental, es pot provar també amb la versió del mateix riddim cantada pel propi Prince Buster.

Cecil Bustamante Campbell aka Prince Buster va fer els primers passos en el negoci musical de la Jamaica dels seixanta com a “segurata” en els soundsystems explotant les seves habilitats com a boxejador (posteriorment va traspassar algun dels seus mètodes poc amigables a la seva tasca de productor musical), per després convertir-se en un dels pioners de l’ska i el rocksteady com a cantant i productor. Sense ell no s’entendria l’exportació d’aquests estils a la Gran Bretanya ni, en conseqüència, l’aparició de l’era 2Tone (d’aquí els freqüents homenatges dels britànics Madness, prenent el seu nom d’un dels seus temes més coneguts, o dedicant la seva primera composició a The Prince).


4. Close to me – THE CURE

En cas d’elegir aquesta opció, sí que recomano situar el personatge al volant d’un vehicle. Crec que és la millor manera d’endinsar-lo en el clima que proposa aquest tema, on es barregen les dues cares de The Cure: sota l’aparença de positivitat que transmeten els claps, els arranjaments de teclat (pinta al vídeo) i veu, i els vents que es van afegint a la voràgine, s’amaga la claustrofòbia i angoixa que sempre envolta la veu de Robert Smith i que fa que jo (profà en el gènere) segueixi pensant que ningú podrà sonar mai com sona The Cure.

Suposo que l’actitud del personatge en aquest cas pot resultar molt atractiva (per allò d’arrodonir-lo, ampliar el seu arc intern, i bla bla bla): podria dirigir-se al seu pathos sota una aparença de confiança i optimisme semblant a la d’algun cas anterior, però en el fons plenament conscient de que està condemnat a un fracàs inapel·lable que (qui sap) potser el podria portar a accelerar i estampar-se voluntàriament contra un arbre (temptació a lo Seymour Glass) abans d’arribar.


5. Nihilism – RANCID

I si la proposta anterior partia (almenys inicalment, o això diuen els experts) del post-punk, aquesta ho fa del moviment punk americà més actual dels noranta (per molt que el confrontem amb les propostes anteriors, l’adjectiu caduca molt ràpid). Per als més puristes a vegades considerats poc autèntics, filoadolescents o massa propensos a les melodies comercials i els excessos en la imatge d’etiqueta (potser amb part de raó, potser no), Rancid i el seu líder Tim Armstrong no són només uns dels principals abanderats d’aquesta escena, sinó també un dels seus principals dinamitzadors a través del segell Hellcat Records.

Pel que fa a l’escena (la nostra, la del personatge), resultaria un pèl redundant enrotllar-s’hi massa. El títol ja apunta clarament cap al mateix lloc on apunten les guitarres distorsionades, la línia hiperactiva de baix i els cors “ahooliganats”: la conducció del personatge (també tiraria de literalitat en aquest cas) a la cita que li has preparat amb el conflicte, partirà d’una elevada (i fins i tot gustosa) consciència del fracàs i acabarà essent més autodestructiva —i en conseqüència despreocupada— que cap de les anteriors.


NOTES:

  • Si Blackalicious no et convenç, pots buscar una alternativa en l’Oh shit de The Pharcyde, que fins on jo sé vindrien a formar part de la mateixa escena (almenys a mi m’arriben de la mateixa font: thanks Joe!).
  • L’alternativa a Prince Buster ens la brinda el seu deixeble britànic (autèntic rei del reggae en aquesta illa), a qui l’uneixen música i històries paral·leles: amb el to que gasta Judge Dread a Big seven, fins i tot podries enviar al personatge a la mort amb una rialla dibuixada a la cara.
  • Si la línia que creus que et pot funcionar és la de The Cure, però necessites més ombres (o que aquestes siguin més clares), pots recórrer a la mítica Love will tear us apart de Joy Division.
  • Si creus que en aquest Hot5 les alternatives són millors que les primeres opcions, i que la proposta global és massa eclèctica i variada, em sap greu: no ho reconeixeré mai, però podríem arribar a estar d’acord.

El que ha de fer un autor no és tendir a comunicar uns sentiments, sinó sentir que el posseeixen, sentir el desig de desfer-se’n, escriure i alliberar-se’n. Aleshores, potser les idees i els sentiments se sedimentaran en el text, i tornaran a sorgir quan uns altres ulls comprensius s’aferrin a les mateixes línies”

[Liudmila Petruixévskaia, citada per Xènia Dyakonova al pròleg de Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre. Històries d’amor]

Les primeres vegades (III)

—Aquesta és especial.

—Pots comptar, sempre dius el mateix.

—Que no, que aquesta ho és.

—I per què, si es pot saber?

—Doncs perquè és la primera vegada que em publiquen alguna cosa, ja sé que només és un conte, però deu voler dir que a l’Escola els va semblar prou bò, no? Estarà imprès, tinta, paper, llibre, qui vulgui podrà llegir un conte meu i no només aquesta merdeta d’experiments que penjo aquí: que fa il·lusió, ves.

—La il·lusió és per als il·lusos.

—Mira, deixa-ho estar, no sé perquè parlo amb tu si tampoc tens cap intenció d’anar-hi.

—Anar on?

—A la paradeta de l’Escola, per Sant Jordi, a comprar el llibre… és igual, tu t’ho perds, de fet crec que t’agradaria el conte: en certa manera parla de tu.

—Ah, no… no pensis que no sé què intentes… ara t’he de preguntar de què va, no?

—Va sobre els contes.

—Un conte sobre els contes: mooolt especial. Doncs jo crec que seria més especial si fos l’última vegada que et publiquen alguna cosa i no la primera. O encara millor: si fos la primera i l’última.

—Vés a la merda.

 

Coberta_Iceberg_2016_baixa
Publicació de “Cinquè segona” a Iceberg – Antologia de contes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, 2016